29 de desembre del 2005

La maleïda muntanya

La realitat supera la ficció i la vida imita l'art. El llibre de Carles Porta "Tor. Tretze cases i tres morts" és una excursió per la imprevisible condició humana.
Porta ha fet un exercici difícil, narrar la seua experiència al voltant de la investigació i l'elaboració d'un reportatge televisiu sobre la muntanya i el poble de Tor, la tràgica polèmica sobre la propietat i els interessos que emboiren una enorme mola a cavall de Catalunya i Andorra.
L'encert del llibre és aconseguir explicar els fets de forma novel·lada sense trair les exigències d'exactitud i versemblança que requereix l'assaig periodístic. En aquest sentit, Porta ha estat molt encertat en la tria i l’ús de la primera persona. D'entrada, perquè assumeix el que és, un narrador dels fets amb una visió inevitablement subjectiva, sense oblidar mai, però, l'equanimitat. Això permet una doble lectura, l’exposició dels resultats de la recerca sobre els assassinats i interessos al voltant de Tor, però també la narració del procés investigador.
El lector, doncs, es posa a la pell del reporter que prova de trobar el cap del fil d’un cabdell que creix i s’enreda a cada pas. I, com ell, viu en tensió cada nova descoberta i nova incertesa. Alhora, Porta ha estat prou hàbil per fer-se servir —per cert amb una encomiable sinceritat— sense eclipsar els vertaders protagonistes de la història.
Carles Porta diu que aquest llibre respon a la necessitat d’exorcitzar una quimera que va anar més enllà de l’elaboració d’un reportatge. Potser la maledicció de Tor sigui aquesta, la muntanya fa propietat seva tot aquell que hi acosta l’ànima. Ja ens ho explicarà...

29 de novembre del 2005

L'edat de les paraules

La darrera novel·la d'Emili Bayo, "L'edat de les paraules", m'ha dut de viatge, com al seu protagonista, a la pròpia infantesa. He tornat a recórrer els viaranys on cada lectura es va quedar fixada a un instant de la vida. És veritat, els llibres ens donen coneixement, diversió i tantes lliçons, però en cada volum també deixem imprès intrelínies el moment vital en què vam llegir-lo, un mapa de la travessia per la frontera de la realitat i la ficció, del què érem i vam esdevenir.
Als prestatges guardo la memòria pròpia i aliena. De vegades, fins i tot, amb el dubte de saber quina és quina.
Li dec un peu de pàgina a l'Emili.

26 d’octubre del 2005

La cara no s'ens cau de vergonya

El cel s’ens cau al damunt”. Així es titula la darrera aventura d’Astèrix segons la particular versió de l’Editorial Salvat. A la portada, l’heroi gal i el seu company Obèlix batallen aliens a les errades ortogràfiques que planen sobre els seus caps. Alguna mena de poció màgica ha fet que al traductor li pivoti l’apòstrof i transformi el verb caure en reflexiu.
L’editorial, advertida del flagrant error, va anunciar de seguida que demanaria als llibreters que retiressin el volum i que iniciaria una nova distribució. Ahir, dos setmanes després, encara vaig poder veure en un parell d’aparadors el còmic sense corregir.
Tenia raó Monzó, el millor que podem fer-li al català és l’eutanàsia. Que no pateixi més.
No només sorprèn que una editorial pugui arribar a distribuir un llibre amb faltes d’ortografia al títol, causa perplexitat l’actitud dels llibreters respecte a aquest error. Els llibreters, amatents sempre a recordar-nos la seua missió de baluards de la cultura i la llengua, es passen per caixa la dignitat de l’idioma.
Això només passa amb els llibres. A cap comerciant se li acut exposar i vendre un producte tarat a preu d’article de qualitat, ni en temporada de rebaixes. Esclar que dubto que trobessin compradors prou tòtils per deixar-se engalipar. Però amb un producte cultural, al qual se li suposa un valor afegit més enllà de l’entreteniment, no passa res. Portades brutes, fulls rebregats, lloms escantellats, faltes d’ortografia. A ningú se li passa pel cap de demanar un descompte pels defectes, o almenys que li canviïn el volum. No passa res. Si tan poc valor tenen els llibres, per què ens escarrassem a promocionar la lectura? Ens cal un suport degenèric al llibre en català?
Friso per tenir a les mans un exemplar del darrer Astèrix amb la portada sense faltes d’ortografia. Es cotitzarà bé d’aquí a uns anys com a llibre de col·leccionista. Llibres sense faltes només per a bibliòfils. Aquests catalans són bojos.

10 d’octubre del 2005

País

Ser català no vol dir ser ciutadà d'un país, és una mena d'estat virtual (estat en minúscula, esclar). Es caracteritza per tenir una noció vaga d'un mateix, quan la pròpia identitat esdevé un insegur reflex en un mirall antic. Com aquell personatge de Woody Allen que de sobte queda desenfocat.
Ser català produeix cansament. És un estigma volgut que cal reivindicar a cada moment. I aquest excés de voluntat alhora te traeix i converteix cada autoafirmació en una ganyota sobreactuada.
Tanmateix no ho puc evitar, estic català.

30 de setembre del 2005

Llibres que te troben

Hi ha llibres que et venen a trobar. Et cauen a les mans no saps com i s'instal·len a la biblioteca personal en un prestatge preeminent. Al valor literari, cultural, hi afegeixen un lligam sentimental que esdevé un nus que et fa memòria del que hi has après. El "Mecanoscrit", de Pedrolo, llegit abans d'hora, "Crim i càstig" uns dies de febre que et feien veure Raskolnikov als peus del llit, la "Solitud" imposada, versos d'Estellés falcats entre els neguits adolescents i altres. Pocs. Llibres que compres de saldo, agafats del prestatge amb condescendència, regals impensats.
Tens aquesta sensació, que t'han triat ells, que et fan seus. Humilment assumeixes el privilegi de ser a la seua col·lecció de lectors.

26 de setembre del 2005

Jo

La individualitat ho és tot. L'home ja no és conforma a ser la mesura de les coses, cadascun de nosaltres volem ser la mesura del món. Aquesta necessitat de reafirmar-se per sobre del col·lectiu, de triar o creure triar el propi destí, s'ha convertit en el leivmotif. Ningú vol ser en un partit polític o formar part de qualsevol engranatge governamental, però mai hi ha hagut tanta gent implicada en organitzacions solidàries. És una crisi de valors estranya aquesta.
És una barreja peculiar d'egoisme a la recerca de la transcendència i capacitat de sacrifici, potser també en benefici de la pròpia transcendècia. En qualsevol cas, molta la gent ha decidit renunciar als dogmes i els intermediaris.
En aquest neguit existencial el difícil és noticiar-se. Cada blog que s'acaba en sec em fa preguntar-me el pitjor.

23 de setembre del 2005

Little Town

És així com se sent. Com un petit poble perdut. La deixadesa de què no es cansa de lamentar-se és part de la seua deixadesa.
El millor de la ciutat és la seua la gent. El pitjor, com aquesta gent tracta la seva ciutat. Una treballada manca d'autoestima l'aboca al conformisme, al provincianisme. I malgrat tot... és el punt de partença. Tothom que vol fugir necessita d'un lloc d'on escapar-se. La ciutat atorga aquesta llavor de fugida a tot aquell que l'habita. Però és un parany. A mig camí sempre en germina l'enyor. La ciutat que sempre és lluny allà on siguis. Un miratge que et reclama el retorn.

22 de setembre del 2005

Per a què serveix un blog?

Sempre he cregut que aquelles persones que escriuen un diari íntim tenen l'íntim desig que sigui profanat un dia o altre. No és que no confii que l'exercici serveixi de catarsi personal per exorcisar els propis fantasmes, però em costa convencer-me que només tingui aquesta funció.
Suposo que els blogs fan de calaix mig obert, de llibreta abandonada sobre la tauleta, de quadern perdut en un autobús. Passa el mateix amb aquells que "nomesescriuenperaellsmateixos" que és una categoria d'escriptors que mai he entés. Perquè no puc entendre que la literatura no sigui comunicació i, per tant, necessiti d'un emissor i un receptor.
No crec, però, que aquestes siguin les úniques possibilitats d'aquests quaderns de bitàcola. Més d'un comunicador tremola davant la possibilitat que els media deixin de ser mass i el mirall s'escatxigui en milers de bocins. Ara la realitat pot esdevenir cal·leidoscòpica i a ells mai els han agradat els dibuixos complexos.
Aquest blog, doncs, és això, un diari, un quadern, una llibreta, un mitjà. Impúdicament descuidat per esplai del meu narcisisme.