19 de setembre de 2008

Cent vint-i-quatre

En falta un. Torna a repassar el plec de folis. En falta un. Per no descomptar-se, fa piles de deu. Però el darrer dels muntets li ho confirma, només té quatre folis, cent vint-i-quatre en total. Es queda perplex. Torna a aplegar els fulls en una pila i, un per un, comprova que cap no s’hagi enganxat o, si més no, si hi ha alguna pàgina prou atapeïda per fer aparèixer la cent vint-i-cinc. No s’ha enganxat cap foli i cap final no li permet guanyar una pàgina.

No s’ho esperava. Quan va enllestir el recull de contes, no va parar esment en la quantitat de paper que ompliria. Fins que va decidir presentar-se al premi. Mínim: cent vint-i-cinc fulls, mecanografiats a doble espai, deien les bases. Ja li estava bé. Va fer els seus càlculs i més o menys quadrava. No havia de tindre problemes per fer-ne de més. Però, a l’hora de la tria definitiva, havia descartat molts relats. Ara, tenia el temps just per fer les còpies, enviar-les per correu i es trobava que faltava un full, un DIN-A4, per complir els requisits de les bases. Es preguntava com havia pogut ser tan descurat. Però no era això. De fet, n’havia estat molt, de curós, perquè havia trenat un llibre a consciència. Havia destriat el bo i millor i després l’havia estructurat amb el ritme adequat. Era el llibre que volia.

Va tornar a l’ordinador. Potser si canviava el tipus de lletra, va pensar, en tindria prou. Però cap, fora de la Times, amb què havia escrit el llibre, i escrivia sempre, no el convencia. L’interlineat no el podia tocar. Afegir unes línies en blanc a l’inici de cada relat no li servia de res. No li quedava altre remei que afegir un parell de paràgrafs en alguns dels contes. Allargassar uns diàlegs, estirar alguna descripció, dilatar alguna trama. Però en quin conte? S’havia esforçat massa, polint-los amb paciència, amb constància, per, tot d’una i de qualsevol manera, posar un pedaç en un d’ells. No. De què li serviria espatllar el llibre? I, d’altra banda, no tenia més remei que fer-ho, perquè necessitava presentar-se al guardó, necessitava desfer-se d’aquell volum d’un cop, necessitava passar pàgina. Mai no s’hauria pensat que la pàgina no el deixés passar.

Esborranys. Va agafar la pila de contes descartats i va repassar-los un per un. Massa espès, avorrit, no s’entén, absurd, infantil, previsible. Recordava amb detall tots i cadascun dels motius que li havien fet descartar-los en un procés llarg, meditat, a consciència. Embotir-ne algun al recull seria això, embotir-lo. Malmetria l’equilibri, trencaria el to. No volia, per res, malmetre el llibre.

I si simplement es presentava amb cent vint-i-quatre fulls? Qui hi pararia esment, al cap i a la fi? Un full de més, un full de menys, què més donava? I si hi havia el típic primmirat al jurat? El llepafils, el legalista, el “un moment, aquest candidat no compleix les bases”? I si, i si, i si, collons.

Les notes. Un conte curt, una idea que li donés almenys un foli, millor dos. Alguna cosa que encaixés, que no desentonés, senzilla, discreta. Però no. Sabia que no. Ho havia exhaurit tot. Havia provat, encara que fos mínimament, totes les idees.

Va engegar l’ordinador, va obrir el processador de textos. La pantalla en blanc. Va mirar-se el rellotge. Una hora. Havia bastit històries en menys temps. Però, per ràpides i precàries, també eren les que li havien ocupat més temps de revisió i correcció. No pagava la pena donar-hi tombs. Una història, una idea i prou, quina? “Hi havia una vegada…” Una vegada en què era fàcil escriure contes. Relats que fluïen, històries improvisades que s’anaven trenant amb naturalitat. “Hi havia una vegada…” Una vegada un escriptor desesperat per escriure el darrer conte d’un recull que havia de presentar a un premi literari i li faltava un trist foli per completar-lo. Desesperat, exhaurides totes les possibilitats, s’asseu davant l’ordinador per teclejar una darrera història, que no sap per on començar.

En falta un. Torna a repassar el plec de folis. En falta un. Els finals tancats sempre li han agradat. Per no descomptar-se, fa piles de deu. És conscient que és un recurs molt gastat, però de vegades funciona. El darrer dels munts li ho confirma, només té quatre folis. De vegades, la història ho demana, flueix inevitablement, cap al seu origen i, malgrat la previsibilitat, cent vint-i-quatre en total, no defrauda les expectatives. Es queda perplex. Es pregunta si el lector s’adonarà que li aixequen la camisa, com si es tractés d’un truc barroer, o si el dubte, expressat així, encara és un bon final.

26 de juliol de 2008

Un far

El sol d’estiu guspireja en un calidoscopi vibrant sobre la làmina d’aigua i l’hipnotitza. Plantat a la vora de la piscina municipal, sospesa la liquiditat del seu present incert. Vol submergir-se, ha de fer-ho, però no pot. Sent, esmorteïdes per la calitja, les rialles i els xiscles de la canalla, que no tem la cremor de la tarda ni la profunditat, que no tem l’aigua com ell. Fa un pas més i s’atura.

Tanca els ulls i escolta el xipolleig de l’aigua. La remor constant de les onades i el cruixir de les taules de l’embarcació precària. Per un moment, torna a sentir els membres entumits, castigats per la posició encarcarada que va haver de guanyar a la resta de cossos que l’acompanyaven. Des que el motor es va aturar per manca de combustible, ningú va dir res. No hi havia res a dir, quan l’horitzó que els envoltava per totes bandes va deixar de ser una esperança. Algú li va sacsejar lleument la cama. Va alçar els ulls. Una dona li suplicava amb la mirada, amb la cara, amb el cos, amb l’aire que exhalava. Ell li va passar la cantimplora. La dona en va traure el tap, frenètica, i el va acostar als llavis del nen que duia als braços, però només en va caure una gota, una de sola, que va inundar el darrer alè de la criatura. La dona va dedicar el seu a plorar-li una cançó de bressol.

Una empenta el retorna. El noi que l’ha sotragat mentre persegueix un altre vora la piscina no s’ha molestat a disculpar-se. Tant és. L’horitzó aquí, almenys, està fet de murs que tanquen el recinte. Recorre aquell perímetre amb la mirada. Per sobre de la paret, la ciutat, els blocs de pisos, milers de finestres i, després, aquell estrany monument. Una torre que s’alça al capdamunt d’un turó. Com un far.

Un far, va dir algú. Però només veia la nit i milers d’estrelles com llànties congelades. I, de sobte, una d’elles va parpellejar com si se sorprengués d’estar viva. Un far, remugaven les veus de la barca, temoroses que només fos un altre vaixell que no les volgués escoltar. Llum, llum, foscor, llum. El batec del somni. Van dedicar les darreres forces a remar en direcció a la promesa, seguits, encara, pel darrer cos que havien llençat a l’aigua.

Tots es riuen d’ell quan els diu que aquella torre sobre el turó és un far apagat que s’enyora del mar. Malgrat les rialles, per si de cas, sempre procura guaitar-lo mentre navega cada dia entre l’oceà de fruiters i, de nit, somia que parpelleja. Llum, llum, foscor, llum.

Torna a la vora de la piscina. Des d’aquell dia que no s’ha tornat a submergir. Quan van albirar la costa, ja clarejava. Malgrat que s’havien desfet de qualsevol llast que s’assemblés a un cadàver, tenien la sensació que no avançaven. Però, de cop, el vent va canviar i les onades van fer més àgil el seu impuls esgotat. La terra va guanyar espai al cel. Quan va incorporar-se, amb les mans escorxades i els ulls entelats pel reflex del sol, va defallir. Davant d’ells s’alçava un penya-segat on les onades esclataven. Semblava que només ell entengués la situació. Si no aconseguien canviar de direcció i vorejar aquella punta, acabarien esclafats contra els esculls. Però ja era massa tard. Esgotats, tothom havia deixat de vogar. Els més exhausts s’havien deixat caure al fons de la barca, altres cridaven desesperats com si volguessin que el penyal s’obrís i els deixés pas. Va entendre que l’única sortida que tenia era aconseguir vorejar la punta nadant. Es va traure la roba i en va fer un farcell. Va desclavar, com va poder, una de les taules que els feien de seient i es va plantar dret. En veure’l tan resolut, alguns el van voler seguir.

Com en aquell mateix instant, amb els peus just al cantell de la piscina, tanca els ulls al sol del migdia i fa una passa.

La fredor sobtada de l’aigua li va saturar els sentits. Va obrir els ulls i es va saber submergit en la blavor. Instintivament, va voler respirar, però la glopada d’aigua li va recordar que era en un element nou. Un element que encara havia de dominar. No sabia nadar. No hi havia on aprendre’n d’on venia. Mai havia tingut prou aigua per cobrir tot el seu cos sencer. Quan va deixar el poble, va prometre a sa mare que s’aprendria, que seria el primer que faria quan arribés al mar. Son pare li va recordar, com sempre, que les coses importants no es poden deixar pel final. Nadar era important.

Aferrat al tauló, va retornar a la superfície. Aire. Va estossegar i vomitar l’aigua que havia empassat. De seguida, va entendre que calia mantenir un cert equilibri i no remenar-se gaire per surar amb la fusta. Va mirar al seu voltant i va veure com s’allunyava la barca cap a les roques. Una mica més a prop seu, un altre home, també agafat a una taula, picava l’aigua amb les cames per avançar. Primer amb por, glopades, però cada cop amb més confiança, va començar a moure rítmicament les cames. Quan es cansava, deixava que les ones el portessin. Aviat va començar a veure l’obertura de la badia i, al fons, semblava haver-hi una platja. Una fiblada d’adrenalina li va donar forces per xipollejar una mica més. L’esquena li cremava i sentia el cap a punt d’esclatar. Només sabia que havia de mantenir-se agafat com fos a la taula. No soltar la taula, passés el que passés. Per molt esgotat que estigués, per més ganes de rendir-se, de deixar-se defallir, de dormir, descansar. Per més que el pes tibés avall, cada cop amb més força, i els braços, les mans entumides, comencessin a lliscar. Es va tornar a submegir. Aquest cop la taula no el tornaria a la superfície. Els genolls van tocar el fons sorrenc i després les mans. Quan no va poder més, va obrir la boca. La glopada salada als pulmons va tornar a disparar-li l’instint. Inconscientment, es va donar impuls amunt i, sense adonar-se’n, ni entendre com, es va trobar de peu, al mig de la badia, a uns metres de la riba.

És un fenomen estrany, que per segon cop l’enlluerna. Està de peu, dins la piscina, envoltat d’aigua. Se sent lleuger i fràgil. Mesura cada passa i manté els braços aixecats com si volgués aferrar-se a l’aire. Tothom és aliè al seu prodigi. Avança a tentines, mentre l’aigua el cobreix cada cop més. Té por, però sap que hi pot lluitar. Té por, però li cal enfrontar-s’hi per aprendre a nadar. Ho va prometre i no pot tornar a casa sense haver-ne après. Almenys tornar a casa amb alguna cosa de profit, alguna cosa que els faci sentir orgullosos. Perquè el que vol ara és tornar a casa.

Amb l’aigua al coll, aixeca la barbeta i, lentament, gira sobre ell mateix. Allà hi ha el far. El sol, entre les agulles del capdamunt de la torre, guspireja un parell de cops. La llum torna a bategar. Agafa aire i es llança endavant.

Va arribar a la platja de quatre grapes i no es va aturar fins que la sorra seca, bullent, li va omplir les mans. De sobte, es va fer el silenci. Només les ones llepant la platja. Es va posar dempeus i va mirar al seu voltant. Va trobar ulls encuriosits a les cares perplexes de la gent. Un nen l’assenyalava i sa mare li va distreure el gest ràpidament. La següent onada va marcar de nou el ritme de la funció i tothom va reprendre el seu paper. Homes i dones prenent el sol, castells de sorra, pales i pilotes, para-sols multicolors, corredisses i escatxics.

El mateix parèntesi silenciós que es produeix quan treuen el seu cos de la piscina. Una falsa reverència, momentània, que rebenta el sorollós llançament en bomba de la canalla. Tornen els crits, les veus i les rialles. Però ja és només una remor que s’apaga. Només l’impuls de l’aire que algú prova de fer-li entrar als pulmons. Un darrer alè. Llum, llum, fosca.