Com d'una casa

Poques vegades em passa que un poemari em parli d’una manera tan transparent com aquest. Obres la porta i tens la sensació que ja hi has estat, que aquestes parets, aquestes habitacions et són familiars. L’Enric Boluda és un amfitrió dels que pateix perquè te trobis còmode, a gust. I no hauria de patir gens, perquè la casa que ell ha aixecat -quants poetes voldrien tenir els fonaments que té aquest llibre- està moblada amb versos que t’expliquen, enginyosos i certs. Tanques la porta i saps que, d’una manera o altra, hi tornaràs. Si és que part de tu no s’ha quedat còmodament instal·lat en algun poema.

Matèria elemental

Només amb el poema “Pedra” el llibre de Xavier Macià ja deixa senyal a la memòria, i més endins. Però no és l’únic. “Matèria elemental” (Premi Maria Mercè Marçal 2008) és un recull que indaga al fons del fons del que som. Quan la veu de l’autor es mostra més personal, com als poemes “Comiat“ o “Dones fosques”, és quan he pogut veure amb els seus ulls i sentir-me més a prop de la seua matèria. Potser, tal vegada, perquè consola veure altres pedres enfonsant-se, lentament, a la teua vora en aquest immens oceà.

Crisi de creació a la creació de crisi, la pitjor crisi de la creació

És un aforisme per encàrrec. L'Institut d'Estudis Ilerdencs ens ha demanat a una colla d'escriptors, per Sant Jordi, una sentència que inclogui les paraules crisi i creació. Espero no fer-lo cert.