Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llibres. Mostrar tots els missatges

22 d’abril del 2013

El dol de Txema Martínez

"No es pot escriure amb el cor, no es pot escriure amb el fetge, amb les vísceres. S'ha d'escriure amb el cap..." ens explicava el professor Xavier Macià a les classes de literatura de primer de carrera. I escoltàvem incrèduls com desmuntava els nostres axiomes de poetes romàntics, autodidactes del vers barat.

De tots els que teníem vel·leïtats literàries en aquelles aules qui millor se n'ha sortit és el Txema Martínez. Possiblement una de les persones més viscerals que conec i l'única capaç de mantenir-les a ratlla quan es tracta de passar pel sedàs de la poesia els sentiments. 

Explico això perquè el Txema Martínez acaba de publicar un dels millors poemaris que s'han escrit mai en aquesta ciutat i al país. L'únic que no hauria volgut escriure mai.

8 d’abril del 2013

1714, Victus

La novel·la històrica em té posat setge des de fa uns quants mesos. Vaig acabar l'any amb la lectura de "1714" d'Alfred Bosch i l'he començat amb "Victus" d'Albert Sánchez-Piñol. Molt apropiat, per als temps que corren. Això sí, he acabat empatxat de guerra de Successió, revisionisme històric i patriotisme frustrat. Però reconec que he capitulat a la proposta dels dos autors, amb més o menys condicions.
Reconec que cercava, com molts lectors, conèixer una mica millor la història del país, sobretot d'aquest capítol clau, sense haver d'endinsar-me en rigorosos i asèptics volums d'història. M'he esperat que fessin "la pel·lícula". No sé què hi tindran a dir els historiadors de les dos recreacions que han fet els novel·listes, però jo n'he quedat satisfet.
La guerra de Successió i la caiguda de Barcelona el 1714 és un drama col·lectiu, com totes les guerres. I com tots els grans conflictes bèl·lics té repercussions que van més enllà del seu temps. Per a mostra, aquest país, que intenta resoldre encara la seua identitat i com governar-la. Pocs països deu haver que celebrin una derrota com a fita identitària (Glups, Spoiler?). Però és que nosaltres en sabem molt, de perdre.

24 d’agost del 2011

Temps difícils

No em deixarà mai de sorprendre la modernitat dels clàssics. En el cas de la novel·la "Temps difícils" de Charles Dickens esdevé un tòpic literal. L'opressió i abús per part del rics sobre els pobres, la necessitat que l'educació faci caure les barreres socials, el fet que aquesta mateixa educació tingui en compte els talents o intel·ligències de les persones, que les emocions siguin una component clau de l'aprenentatge. De tot això, i més és clar, ens parla la novel·la de Dickens.

5 de juliol del 2011

"L'home de la maleta", de Ramon Solsona

Des que treballo envoltat de músics tinc una nova perspectiva del personal que es dedica a crear i recrear amb els sons com a matèria primera. He d'admetre que estan tocats (umm, sí, és el verb) per una divinitat pròpia, que els permet extraure art de fórmules pràcticament matemàtiques. És una cosa que mai m'ha deixat de sorprendre, per molt que la poesia, de vegades, s'hi assembli. Per això, quan em va caure a les mans el darrer premi Sant Jordi, "L'home de la maleta", de Ramon Solsona, vaig pensar que potser tindria la possibilitat d'aprofundir una mica més en particularitats d'aquests alquimistes del so. Però el solo que interpreta el seu protagonista, un vell músic d'orquestra de patxanga, va molt més enllà.

14 de juny del 2011

"Sense partit", amb la narració de Jordi Guardiola

Hi ha qui diu que un periodista és un novel·lista frustrat. És clar que també hi ha qui diu el mateix dels novel·listes, però a l'inversa. També, que esport i literatura són antagònics. Per desfer tots aquests tòpics, només cal llegir el periodista i novel·lista Jordi Guardiola, que és tan bon escriptor com reporter i que ha sabut dur el futbol a la literatura. "Sense Partit" és la seua primera novel·la, el seu primer gol.

14 d’abril del 2011

De plagues i fi del món

Ens atrau el cataclisme com una mala cosa. O potser perquè és una mala cosa. L'apocalipsi, la fi del món, en les seues més variades versions sempre han estat objecte de la literatura i el cinema. Meteorits que cauen a la Terra, holocausts nuclears, invasions alienígenes. I un es pregunta sempre, si mai passés una d'aquestes hecatombes, què coi faria jo sol a la món?

Acabo de llegir, casualitats, dos llibres que, de maneres ben diferents, ens parlen de la fi o l'inici de la fi. L'un es titula justament així "Fi", de David Monteagudo, l'altre és "L'any de la plaga" de Marc Pastor.

17 de març del 2011

Shakespeare tradueix Txema Martínez

Era el darrer any de carrera, o potser ja havíem acabat, no ho recordo. Al Txema Martínez se li va posar entre cella i ullera que havia de traduir "The poetry of experience" de Robert Langbaum, una obra clau per entendre la poesia de la darrera meitat de segle passat i l'actual. Me'l vaig mirar de reüll i vaig pensar que li passaria el rampell. Però no.

22 de febrer del 2011

Contra la mort, Pere Rovira



Se'ns farà llarg el temps. Jo, a l'altre costat
de la frontera fosca; tu, dintre de la vida;
esperant que la mort ens digui una mentida:
que, al final del futur, tornarem al passat.

Amb aquests versos torna Pere Rovira, puntual a la cita amb els lectors i amb ell mateix, com sempre, després de set anys del seu darrer poemari. Amb aquests versos que inicien una reflexió a l'entorn del pas del temps, de la vellesa, de la bellesa contra la vellesa, contra la mort. I contra la mort només hi cap una solució, una esperança, una lluita, la que s'explica en el títol i al llarg de tot el llibre sense que calgui esmentar-la, l'amor. Contra la mort és, al meu parer, per sobre de tot, un llibre d'amor. Contundent, sincer, corprenedor fins a l'esgarrifança. Posats a escriure la por, l'anhel de viure per sobre de la supervivència, la gratitud a la companya de viatge, millor fer-ho sense concessions. Perquè en aquest llibre no hi ha invents i exposa l'experiència vital de l'autor com el millor garant que el lector s'hi veurà identificat d'una manera o altra.

8 de febrer del 2011

El arte de volar

Sempre hi ha qui prova d'alçar-se sobre els murs. Emprendre el vol per sobre de les misèries quotidianes i assolir la llibertat. I com més alts els murs i la quotidianitat, més anhel. "El arte de volar", la novel·la gràfica d'Antonio Altarriba i Kim, és el relat d'algú que a la fi aconsegueix alçar el vol. Encara que només sigui per uns segons, encara que això suposi estavellar-se contra el terra i acabar.

27 de gener del 2011

Hawking o déu

No passo de Newton. A partir de la teoria sobre la gravitació tot és massa confús per a mi. Encara em quedo amb alguns conceptes d'Einstein, però quan arribem a les teories quàntiques el meu pensament simple no dóna per a més. I tanmateix no ho puc evitar, miro d'enfrontar-m'hi de tant en tant perquè em calen les mateixes respostes que a tothom. El nou llibre de l'Stephen Hawking, "El gran disseny" en promet, de respostes. Però, com sempre, el que fa és lliurar-te a més preguntes.

21 de gener del 2011

Els Imperfeccionistes

De les casualitats se'n pot fer una vida. Acabo de llegir "El club dels perfectes" del Carles Porta i el següent que trio de la pila és "Els imperfeccionistes" de Tom Rachman. A sobre, tots dos autors periodistes, quina plaga. I fins aquí tot el que tenen en comú. O no, també hi ha aquella ironia i ull clínic de l'ofici.

17 de gener del 2011

El club dels perfectes

El Carles Porta és tot un personatge, d'aquells que saben protagonitzar-se la pròpia vida. Deu ser per això que protagonitzar els llibres que escriu s'ha convertit en un mal (?) costum. La seua darrera obra "El club dels perfectes" apareix a les llibreries amb l'aval d'haver estat guardonat amb el premi Pere Quart d'humor i sàtira, poca broma. Duu com a subtítol "7 dies de disciplina estètica en un hotel spa", que és més que una pista sobre el contingut. El Carles acompanya un tiet a passar uns dies en un centre d'aquests que et renoven xapa i pintura. El Carles fa de Carles i de tiet, no ho sé, però el personatge és impagable. Un d'aquells bon vivant que hi ha tots les cases, capaç de generar les situacions més hilarants pel sol fet de ser-hi. Una troballa.

Per això m'hauria agradat que, com es proposava al començament del llibre, el Carles acompanyés al tiet i no acabés sent a la inversa. Problemes de treballar amb material real i realista. Ja és cert que els periodistes haurien de ser al·lèrgics a la ficció però, tal com està el pati, el millor potser hauria estat donar potada al reporterisme, que tan bé sap treballar el Porta, i explotar la veta Tom Sharpe que s'ha descobert.

El llibre és ideal per desengreixar-se de patracols marcians com el que acabava de llegir. Fresc, àgil, sense ínfules i eficaç per arrencar-te un somriure. Com una bona amanida, que et fa tocar de peus a terra i a la Terra.

13 de gener del 2011

Retorn de Mart

He recorregut el planeta veí durant prop de 2.000 pàgines, gràcies a la trilogia del novel·lista nord-americà Kim Stanley Robinson, "Marte rojo", "Marte verde", "Marte azul" (no hi ha edició en català, per variar).  És, sens dubte, una de les millors novel·les de ciència ficció de tots els temps.

El patracol narra l'arribada al planeta d'un grup de 100 científics que s'hi instal·laran per investigar sobre el planeta i constituir una primera colònia. Aviat, però, veuran les possibilitats de canviar la fesomia de Mart per terraformar-la i fer-hi la vida més fàcil. Un canvi a través de diverses generacions, amb implicacions mediambientals, però també polítiques, demogràfiques, socials, econòmiques i, fins i tot, religioses. Amb un procés d'independendització respecte a la Terra i les tensions que implica. No és, doncs, una novel·la de rajos làser i batalletes. La versemblança, l'acurada posada en escena li han suposat a l'autor anys de treball. Això fa que arribi a un detallisme enfarfegós de vegades, amb descripcions minucioses fins a l'extenuació i narracions esllanguides. Sembla una novel·la del segle XXII, escrita amb estil del XIX.

Ara, m'ho he passat bé amb les situacions i estratagemes de política ficció, amb curiositats com la tria del model cooperatiu d'Arrasate, al País Basc, per donar forma a la nova economia marciana. Però, sobretot, amb la sensació de viure immers en l'accidentat i vermellós paisatge marcià. Ideal, com em convenia, per estar més enllà de la Lluna.

27 de desembre del 2010

Antologia Pàmias

La vida és una incertesa permanent. És el que ens angoixa i, alhora, el que ens alimenta. Ho sap molt bé el poeta Jordi Pàmias i ens ajuda a reflexionar-hi contínuament a través dels seus versos. D'aquí l'encert del títol de l'antologia "Incerta vida" que li acaba de publicat l'editorial AlfaZeta. Un recull de poemes a cura de Txema Martínez i pòrtic de Sebastià Alzamora, que repassa la trajectòria de Pàmias des dels seus inicis, fins a l'obra més recent. Un regal de Nadal que ens permet recuperar poemes com "La meva casa" i seguir-ne les reformes d'una poètica a què l'autor s'ha mantingut fidel, sense que això l'impedís evolucionar.

Un antologia oportuna, que no oportunista, que permetrà l'aproximació dels lectors a un dels poetes catalans més brillants de pes darreres dècades. Un compendi del bo i millor per a aquells que ja el segueixen i han perdut l'oportunitat d'adquirir algun dels seus llibres.

Més que una nota mereix l'edició d'AlfaZeta. Una portada sòbria i elegant, tapa dura, bon sagnat. Un volum, el segon de la col•lecció Orió que va encetar amb Pere Rovira, que fa justícia al contingut. Excepcional, en poesia, per als dies que corren. Tan incerts.

1 de desembre del 2010

Palabras de la muerte

Bon títol per fer viure la paraula de Màrius Torres en espanyol. El llibre l'ha publicat l'editorial DVD i recull una seixantena de poemes traduïts per alguns dels millors poetes espanyols del moment, com Carlos Marzal o Francisco Díaz de Castro, però també per lleidatans com Pere Rovira o Pere Pena. L'edició va a cura de Txema Martínez.
A banda de les magnífiques traduccions, cal tenir molt en compte el pròleg de Antonio Jiménez Millán. A la presentació de llibre a Lleida, Millán va fer palès el bon coneixement que té de la vida i obra de Torres. Va demostrar un entusiasme que, massa sovint, ha faltat al país i als literats catalans per reconèixer i difondre l'obra del poeta lleidatà.
Ara, gràcies a la iniciativa del Txema Martínez, la internacionalització d'un dels millors poetes catalans del segle XX comença de debò. Un dels pocs actes que transcendirà de la irregular celebració del centenari del naixement del poeta.
Jiménez Millán explicava a la presentació que el que pretenia Torres era que els seus poemes es "deixessin" llegir un segle després. Estaria orgullós de veure que no només es llegeixen, també es reescriuen en altres idiomes, i amb la millor lletra possible.

30 de juny del 2009

Còmics

Tots els gèneres artístics poden créixer, si tu creixes amb ells. Retrobar-me amb el còmic després d'haver aprés a llegir amb ells, a mirar, a imaginar, és com trobar-se aquell amic a qui, no saps per què, vas deixar de veure't. Hi he tornat, sobretot, a través d'aquest autor, Alan Moore. "Watchmen", "V de Vendetta" i, sobretot "From Hell". Novel·les gràfiques, en diuen, no fos cas que algú et miri malament quan et vegi de la mà del vell col·lega.

29 de juny del 2009

Set cases a França

Tan lluny de l'imaginari creat per Bernardo Atxaga i tan a prop, alhora. El darrer llibre de l'autor basc, "Set cases a França" ens transporta a la selva congolesa, a l'època (passada?) de la colonització, amb uns referents tan exòtics com la fauna que s'hi mou. Però els humans són com són a la moderna Europa i a la vella Àfrica: bèsties solitàries que el gregarisme fa brutals. El personatge de Chrysostome, no sé per què, m'ha recordat el protagonista de l'"L'home Sol". En qualsevol cas, m'ha semblat una novel·la esplèndida, on l'aparent mirada superficial, objectiva, només fa que recrear-te emocions. Inevitable el comentari: és curiós que dos escriptors se n'hagin anat al Congo a explicar la seua història, Atxaga i Sánchez Piñol, i, potser, al capdavall, per parlar-nos dels mateixos monstres.

29 d’abril del 2009

Com d'una casa

Poques vegades em passa que un poemari em parli d’una manera tan transparent com aquest. Obres la porta i tens la sensació que ja hi has estat, que aquestes parets, aquestes habitacions et són familiars. L’Enric Boluda és un amfitrió dels que pateix perquè te trobis còmode, a gust. I no hauria de patir gens, perquè la casa que ell ha aixecat -quants poetes voldrien tenir els fonaments que té aquest llibre- està moblada amb versos que t’expliquen, enginyosos i certs. Tanques la porta i saps que, d’una manera o altra, hi tornaràs. Si és que part de tu no s’ha quedat còmodament instal·lat en algun poema.

26 d’abril del 2009

Matèria elemental

Només amb el poema “Pedra” el llibre de Xavier Macià ja deixa senyal a la memòria, i més endins. Però no és l’únic. “Matèria elemental” (Premi Maria Mercè Marçal 2008) és un recull que indaga al fons del fons del que som. Quan la veu de l’autor es mostra més personal, com als poemes “Comiat“ o “Dones fosques”, és quan he pogut veure amb els seus ulls i sentir-me més a prop de la seua matèria. Potser, tal vegada, perquè consola veure altres pedres enfonsant-se, lentament, a la teua vora en aquest immens oceà.