"Punyos" (Un Clint Eastwood a casa)

- Pare, fem "punyos"

- D'on ho has tret això de fer "punyos", fill.

- Els nens de l'escola fan "punyos" i un dia em van pegar.

- I la senyoreta, no els renya si fan això?

- Sí.

- I tu, que fas "punyos" també?

- Noooo, jo els mossego i se calmen.

- …

Conversa amb el Pol, 3 anys.

Sol d'hivern

Treva anhelada de la boira. Tímid escalf que manté les constants vitals d'una alegria adormida, a recer dels dies gèlids i les hores grises.

Continuem sent ombres, ara retallades per un contrallum d'anunci de primavera. Continua la lenta evolució de l'enyor, en òrbita el·líptica al voltant del sol.

Una generació sense crosta

Li preparo un entrepà de pa Bimbo amb Nocilla a la meua filla. En veure'l, ella arrufa el nas i em disculpo perquè la darrera vegada que vaig fer la compra vaig agafar, per descuit, el pa de motlle amb crosta. No es conforma i em demana que li talli la crosta. Aleshores remugo que quan era petit no hi havia pa de motlle sense crosta i me l'havia de menjar tant sí com no. Ella replica impertinent si quan era petit "no hi havia ganivets per tallar la crosta". Li tallo la crosta i se'n va, satisfeta, amb el seu entrepà. I jo, de peu davant el marbre de la cuina, em menjo la crosta. Per purgar la infantesa o la poca traça per educar la meua filla, no ho sé.

Boira

Som siluetes en un escenari de perfils retallats en la boira. Tota la ciutat és un immens teatre d'ombres xineses. El gris ens bafa l'ànim i tot just podem dibuixar-hi amb el dit de la nostàlgia. Mantenim una relació íntima amb aquest embolcall humit, perquè és com si estiguéssim sols quan ens hi submergim. Però no, som el nostre propi fantasma i sabem que algun dia, quan surti el sol, ens dissiparem. Vivim dins un núvol, som només pluja, les llàgrimes d'un hivern implacable.