El darrer estiu me'l vaig passar escrivint l'adaptació de l'òpera "Guillem Tell", de Rossini, per a la companyia de teatre La Baldufa. L'obra s'estrena aquest dissabte al Liceu, que és qui va fer l'encàrrec als baldufos. Ells no ho sé, però jo no sé si sentir-me com Guillem tensant l'arc o com el seu fill, esperant que l'heroi l'encerti.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges
2 de març del 2012
15 de gener del 2011
Gilles Apap, a l'Auditori
Va complir les expectatives amb escreix. Gilles Apap es va posar el públic a la butxaca i es va endur els bravos d'un Auditori Enric Granados ple de gom a gom. Una ovació que encara trobo que va fer curt, d'un públic tal vegada sorprés per una proposta poc convencional, però eficaç. Apap sembla que no està gaire per l'ortodòxia a què ens tenen acostumats els directors d'orquestra. Ell surt, tocant el seu violí, de darrere l'escenari, quan l'orquestra ja arrencat. Toca de peu, caminant, movent-se d'aquí cap a allà. Porta el ritme amb el peu, pica de dits per donar la tanda als músics, els parla, s'exclama.
La seua proposta de les "Quatre estacions" de Vivaldi implica que els intèrprets xiulin fragments, que imitin el so del vent, que els violins executin pizzicatos com si toquessin una guitarra. Però tot plegat sense perdre una nota ni la compostura, amb un virtuosisme aclaparador. Amb frescor, innovació, irreverència, però sense caure en el xavacanisme.
El resultat és un concert que vibra d'entusiasme, d'un públic que es lliura incondicionalment al so i a la novetat que regala Apap; però també dels músics, que en algun cas sembla que hagin recordat el que els va dur a aquest ofici. I quants joves espectadors de platea han entés per què paga la pena aprendre'l.
Per a aquells que som oients esporàdics de clàssica és un regal. Sortíem del concert amb el mateix ànim amb què hem sortit de concerts de pop, de rock o de jazz. Sobretot, ens ho havíem passat bé. I amb una bona lliçó, no cal malmetre la música per popularitzar la clàssica.
La seua proposta de les "Quatre estacions" de Vivaldi implica que els intèrprets xiulin fragments, que imitin el so del vent, que els violins executin pizzicatos com si toquessin una guitarra. Però tot plegat sense perdre una nota ni la compostura, amb un virtuosisme aclaparador. Amb frescor, innovació, irreverència, però sense caure en el xavacanisme.
El resultat és un concert que vibra d'entusiasme, d'un públic que es lliura incondicionalment al so i a la novetat que regala Apap; però també dels músics, que en algun cas sembla que hagin recordat el que els va dur a aquest ofici. I quants joves espectadors de platea han entés per què paga la pena aprendre'l.
Per a aquells que som oients esporàdics de clàssica és un regal. Sortíem del concert amb el mateix ànim amb què hem sortit de concerts de pop, de rock o de jazz. Sobretot, ens ho havíem passat bé. I amb una bona lliçó, no cal malmetre la música per popularitzar la clàssica.
11 de gener del 2011
Manel Montañés es descorxa
I després de 17 anys torna per servir-nos un grapat de cançons que han madurat com ell, bé i amb un pacte amb el diable per mantenir-se una dècada més jove. Cançons que tenen cos, omplen i deixen bon regust a l'ànima. La collita de jazz i blues, amb lleugers tocs de pop, és la matèria primera d'unes peces que embriaguen però no deixen ressaca. Lletres arrodonides pel corrent de les vivències i l'experiència, com "De pressa" o "Miratge", o "Lluny de Hollywood" i "Eva divina", que han sobreviscut més que dignament del repertori del Manel als grups Octubre i Tunísia.
L'ingredient no secret d'aquest retorn és el piano de Xavier Monge. La seua aportació sobrepassa amb escreix l'acompanyament per fer també seues les cançons, vestir-les, pentinar-les i perfumar-les perquè surtin a seduir. I sedueixen.
El Manel Montañés, Monta per als amics, va triar l'Antares com a escenari íntim per un retorn que molts volem de veritat. Poder-nos guardar la seua veu, més seua que mai, com la carta d'una amic que caldrà rellegir en els bons i mals moments. Una altra, una altra...
L'ingredient no secret d'aquest retorn és el piano de Xavier Monge. La seua aportació sobrepassa amb escreix l'acompanyament per fer també seues les cançons, vestir-les, pentinar-les i perfumar-les perquè surtin a seduir. I sedueixen.
El Manel Montañés, Monta per als amics, va triar l'Antares com a escenari íntim per un retorn que molts volem de veritat. Poder-nos guardar la seua veu, més seua que mai, com la carta d'una amic que caldrà rellegir en els bons i mals moments. Una altra, una altra...
22 de desembre del 2010
Nou disc de Lo Pardal Roquer
Com si es tractés d'una artesà de la música. El darrer disc de Lo Pardal Roquer, ego vertader del David Esterri, està fet a mà i es nota. Sona com sonaven els discos d'abans i quan el sents te n'adones de com enyores aquell so. Però el disc de Lo Pardal té poc a veure amb la nostàlgia. Lletres punyents, molt punyents, que t'arrenquen més d'una riallada. Impagable, la que fa una paròdia de les cançons pop. Lúcida, la que reprodueix les discussions conjugals.Però sota la conyeta hi ha un treball musical de rigor. Una genialitat vestida d'intranscendència, molt a la catalana. No la sentireu gaire a les ràdios perquè està editat a Lleida i la cosa va així. No és queixositat provinciana, és denúncia del provincianisme dels mitjans de comunicació del país, que no veuen més enllà de la Panadella. La trajectòria de l'Esterri donaria per més d'un bon article, però viu massa lluny de tot. La bellesa quotidiana dels pardals queda emmudida per les cotorres de la Diagonal. Però danseu, maleïts, danseu...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

