5 de desembre del 2011

#parlemdeperiodisme

"Jo als de primer de Periodisme els diria que són a temps de canviar de carrera...". Van ser les paraules del director de Segre, Joan Cal, a la conferència de presentació de Segre iPlus a la Facultat de Lletres de la UdL. Un bon titular, que li va espatllar la notícia. Un grup d'estudiants, indignats per la suggerència, es va alçar i va abandonar la sala. La polèmica ha continuat aquest cap de setmana a les xarxes socials. Una polèmica, però, que oculta el debat de fons, què en fem d'aquesta professió que trontolla, el periodisme.

Els estudiants que es van alçar es van perdre la matisació que va fer en Cal tot just pronunciar aquestes paraules. Que el mercat laboral no pot absorbir el nombre de titulats en periodisme que surten a cada promoció, que els darrers anys molts professionals han anat al carrer i més que n'aniran. Unes paraules que, per cert, semblen l'eco de les que va pronunciar fa unes setmanes el director de Vilaweb, Vicent Partal, en aquella mateixa sala. De fet, en Partal va anar més lluny, i va afirmar que si per ell fos, tancaria les Facultats de Comunicació. Ningú, però, es va alçar de la cadira.

El mateix Cal ja ha reconegut que es va penedir de pronunciar aquestes paraules tot just sentir-se. Ho ha dit en la resposta a la carta al director de l'AraPonent que han escrit un grup d'estudiants de periodisme de la UdL. Aquesta carta i un article al bloc del professor de la UdL Gerard Martínez han voltat pel Facebook i el Twitter, on s'hi han afegit altres professionals del sector i no periodistes, però que "han llegit molt sobre el tema". El comentaris barregen el desencert de les paraules d'en Cal amb l'estratègia empresarial del grup Segre en l'àmbit del 2.0.

Però el que ningú comenta és el rerafons de tota la polèmica, la situació que viu la professió periodística i el seu futur incert. El nombre de lectors de diaris continua disminuint any rera any. Els ingressos per publicitat s'han desplomat. El centre de la comunicació es desplaça cap a Internet, però encara no s'ha trobat un model de negoci que garanteixi la supervivència en el format web. La fragmentació de l'audiència i la pèrdua d'ingressos de publicitat aboquen, a poc a poc, la ràdio i la televisió a una situació similar. Els mitjans tradicionals estan en crisi i els nous, a Internet, no acaben de trobar com finançar-se.
El mateix 2.0 que es pontifica com el present i futur dels mitjans informatius és qui més ha posat en qüestió l'ofici. Cada telèfon mòbil, cada ordinador, s'ha convertit en una petita redacció en potència, amb capacitat per transmetre a tot el món. Tothom pot "informar", escriure, pujar fotografies, vídeo, d'un fet noticiable. A Twitter hi ha el flaix informatiu del darrer terratrèmol. En un bloc trobaràs la millor anàlisi política d'actualitat. Quin paper hi juguem els periodistes en tot això, en aquest futur on tothom informa i és informat? Què haurà de passar perquè hom s'adoni que el criteri, el contrast, el bagatge, la professionalitat d'un periodista és una garantia per "validar" una notícia? O la societat decidirà, finalment, arrabassar-nos aquesta responsabilitat democràtica, que alguns cops ens hem oblidat d'exercir? De què ens servirà aleshores estudiar periodisme? De què ens serveix ensenyar-lo?

Cal un debat en profunditat sobre quin és el paper del periodisme en aquesta situació d'incertesa.
Els dos darrers convidats de la Càtedra de Periodisme de la UdL, en Partal i en Cal, han explicat la seua aposta. Vilaweb ofereix continguts "en obert" i confia que aquells que n'estiguin interessats paguin per poder mantenir el mitjà i la seua manera de fer. Segre vol fer pagar pels seus continguts a la xarxa, com els fa pagar al paper. Totes dos opcions són ben lícites i raonades. Veurem qui l'encerta. Però, sobretot, no s'ha d'oblidar que darrere aquestes dos maneres d'entendre el negoci hi ha periodistes a qui pagar la nòmina.

De tota aquesta polèmica n'he format part, d'una manera o altra, a través de les meues opinions i comentaris a les xarxes socials. He mirat de ser ponderat. Però abans que algun xixarel·lo em faci retret de no mullar-me o em toqui el rebre que sempre li toca al missatger, dic: Que no comparteixo el comentari d'en Juan Cal, que no era gaire encertat, que l'ha rectificat i matisat i ja està. Que, justament, s'ha d'escoltar bé la seua matisació. Que entenc l'aposta de Segre, però no l'acabo de veure clara. Que ja poden estar ben contents si l'aposta d'una empresa privada es discuteix com si es tractés d'una decisió d'una conselleria. Que s'equivoquen si no aprofiten aquest referent a les xarxes socials. Que m'agrada que els estudiants de periodisme tinguin sang calenta i manifestin el seu desacord. Que m'hauria agradat que s'haguessin quedat per criticar-lo i contradir-lo. Que m'agrada que es preocupin pel seu futur ofici, però que comencin per llegir diaris i escoltar i veure informatius, perquè molts d'ells, indignats inclosos, no ho fan. Que el present és el 2.0, sí, i el futur ves a saber. Que en aquesta ciutat hi ha apostes valentes en l'àmbit d'Internet. Que el 2.0 no és penjar les notícies d'un mitjà al Facebook. Que el periodisme no pot ser un tallar i empegar. Que a veure si recordem què ha passat a La Mañana i Onda Rambla i ens posem alerta. Que hi ha dies que et vendries l'ànima per continuar fent aquest ofici. Que aquesta és només una opinió. Que bon Nadal i tapa't.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt encertada l'entrada Enric. La veritat és que es parla molt de la crisi econòmica i dels periodistes que s'han quedat al carrer, però poc de la crisis del model periodístic i la falta d'un model clar en el que basar-se de cara al futur. S'han de buscar solucions per posar punt i final a la sagnía de pèrdues de llocs de treball. El model està en crisis, així com la figura clàssica del periodista. I el que és necessita és fomentar el debat de cara al futur de la professió. A mi personalment m'agrada molt el model anglès on hi ha dos casos com els que tu exposes; The Times fa pagar i ja porta un parell d'anys així i la cosa funciona. L'altra The Guardian, per mi la gran referència a nivell mundial de com fer les coses amb el 2.0. Continguts gratuïts, però amb una clara diferència del mitjà escrit i aprofitant tota aquesta onada dels social media. Aquest últim té les redaccions (prensa escrita i online) completament dividides i destina grans recursos al 2.0.

Ara bé, i canviant de tema, també et dic un cosa i ho dic per experiència en la meva pròpia familia, on tinc un cas d'una persona estudiant periodisme. Quan jo estava a la facultat, gairebé tothom feia col·laboracions i es buscava les castanyes on fos per començar, donava igual el mitjà que fos. Mamaven ràdio, tele,... el que fos, i ho fèiem durant tot el dia. Ara, malauradament, no vec la mateixa voluntat i dedicació que fa uns anys. És clar que no parlo per tots els futurs periodistes que hi ha ara a la facultat, però si que és una tendència força comú i que també fa falta parlar-la i analitzar-la.

Salut i una abraçada!

Enric Pinyol ha dit...

Gràcies Rubén per la lectura i el comentari. L'has clavat.

Ebaches ha dit...

Felicitats noi, m'ha agradat molt el teu post. Cal estar al corrent del que passarà els pròxims anys i estar preparats no solament per adaptar-nos, sinó també per deixar clares quines són les línies que es volen mantenir, quines crear i sobretot quines marcaran el referent de ser periodista.

Enric Pinyol ha dit...

Gràcies pel teu comentari. Els que em preocupa és si els "pròxims anys" no acaben sent els "pròxims mesos", en algun cas. Sí, cal estar molt a l'aguait

pinçat ha dit...

Amic, voldria deixar una porta oberta a l'esperança però el tema està ben magre. Vull pensar que el periodisme és una activitat econòmica més que pateix els embats de la crisi i això hauria de quedar al marge del futur de la professió. És a dir, que la gent està poc disposada a pagar un portal digital com ho està per fer-ho amb el diari a paper. I això també té a veure segurament amb el valor afegit que sovint deixa d'aportar el periodista. Tens raó, una persona amb un mòbil o un ordinador pot engegar el procés d'informació. Però jo encara confio en el plus del comunicador, el de l'anàlisi, el que les empreses deixen morir, tornem-hi, per criteris econòmics.

Enric Pinyol ha dit...

Jo també hi confio, amic. Jo també, perquè si no...