Què fem aquí?

Recorda el Rubianes capaç de cagar-se en tot el cagable sense que t'ofengués la oïda, recorda el costumisme gestual i fraseològic català que tan bé saben caricaturitzar els Guerrilla, recorda Calders, recorda Brecht. Recorda moltes coses, però, alhora, és més genuí que tot això. He rigut com feia temps que no ho feia i he pensat com feia temps que no pensava després d'una obra de teatre. El "Non Solum" de Sergi López és brillant i divertit. I el més curiós és que, un cop més, el veus actuar i penses que és com un nosaltres, que podries ser tu mateix.

Còmics

Tots els gèneres artístics poden créixer, si tu creixes amb ells. Retrobar-me amb el còmic després d'haver aprés a llegir amb ells, a mirar, a imaginar, és com trobar-se aquell amic a qui, no saps per què, vas deixar de veure't. Hi he tornat, sobretot, a través d'aquest autor, Alan Moore. "Watchmen", "V de Vendetta" i, sobretot "From Hell". Novel·les gràfiques, en diuen, no fos cas que algú et miri malament quan et vegi de la mà del vell col·lega.

Set cases a França

Tan lluny de l'imaginari creat per Bernardo Atxaga i tan a prop, alhora. El darrer llibre de l'autor basc, "Set cases a França" ens transporta a la selva congolesa, a l'època (passada?) de la colonització, amb uns referents tan exòtics com la fauna que s'hi mou. Però els humans són com són a la moderna Europa i a la vella Àfrica: bèsties solitàries que el gregarisme fa brutals. El personatge de Chrysostome, no sé per què, m'ha recordat el protagonista de l'"L'home Sol". En qualsevol cas, m'ha semblat una novel·la esplèndida, on l'aparent mirada superficial, objectiva, només fa que recrear-te emocions. Inevitable el comentari: és curiós que dos escriptors se n'hagin anat al Congo a explicar la seua història, Atxaga i Sánchez Piñol, i, potser, al capdavall, per parlar-nos dels mateixos monstres.

Apunts sobre la Trobada d'Escriptors a l'Aiguabarreig

La generositat, més enllà del deure, de l'organització, del poble de Seròs. La conferènciad'en Solé i Sabaté, brillant i il·luminadora d'un passat que no ens avergonyeix desconèixer. Grans tiberis de pa amb tomata. La conversa amb l'Enric Boluda. Breu visita a Sant Petersburg amb la Xènia. Cireres per fer justícia a la convocatòria. Whisky. Més grans tiberis. Tertúlia monologada sobre l'exili des d'una literatura exiliada. Un mural que sobreviurà a les paraules. La veu de Carme Canela i el piano del Xavier Monge al servei dels versos de Màrius Torres, brillants. Un guardonat, Daniel Martínez Puig, amb la mateixa cara d'ensurt que vaig fer jo l'any passat i les mateixes il·lusions i, espero, millor sort. El capvespre a Avinganya mentre evoquem el capvespre a Marràqueix amb el Josep Piera -ja no vam poder marxar mai del tot de Djemà-el-Fna. Un llamp, contundent i preciós, estripa el cel. Més tiberi, més vi, més conversa...

"Va, corre, que ara toca Rovira..."

Mai ningú m'ha sabut dir i explicar un poema com ho fa en Pere Rovira. Les seues classes eren droga dura per a aquells que estàvem enganxats a la literatura. Se'm fa estrany, molt, haver assitit a la seua última classe. Escoltar-li Machado, ara que el sap llegir amb les ulleres de tanta poesia, lectures i experiència vital, és un privilegi. Una sort que potser no podran repetir els alumnes universitaris. Fent broma, ens deia que potser haurà de pagar per poder tornar a explicar el poeta espanyol en unes aules universitàries que s'estimaran més impartir assignatures com "Literatura europea" -friso per veure'n el programa. Va ser una classe, una sessió, d'emoció continguda. No podia ser d'altra manera. "Xulo fins al final". I també, com sempre, va impartir l'apèndix de la lliçó a la sobretaula del dinar d'homenatge. Amb passió desenfrenada, fent bona la puta etimologia de la paraula "jubilar".

Com d'una casa

Poques vegades em passa que un poemari em parli d’una manera tan transparent com aquest. Obres la porta i tens la sensació que ja hi has estat, que aquestes parets, aquestes habitacions et són familiars. L’Enric Boluda és un amfitrió dels que pateix perquè te trobis còmode, a gust. I no hauria de patir gens, perquè la casa que ell ha aixecat -quants poetes voldrien tenir els fonaments que té aquest llibre- està moblada amb versos que t’expliquen, enginyosos i certs. Tanques la porta i saps que, d’una manera o altra, hi tornaràs. Si és que part de tu no s’ha quedat còmodament instal·lat en algun poema.

Matèria elemental

Només amb el poema “Pedra” el llibre de Xavier Macià ja deixa senyal a la memòria, i més endins. Però no és l’únic. “Matèria elemental” (Premi Maria Mercè Marçal 2008) és un recull que indaga al fons del fons del que som. Quan la veu de l’autor es mostra més personal, com als poemes “Comiat“ o “Dones fosques”, és quan he pogut veure amb els seus ulls i sentir-me més a prop de la seua matèria. Potser, tal vegada, perquè consola veure altres pedres enfonsant-se, lentament, a la teua vora en aquest immens oceà.

Crisi de creació a la creació de crisi, la pitjor crisi de la creació

És un aforisme per encàrrec. L'Institut d'Estudis Ilerdencs ens ha demanat a una colla d'escriptors, per Sant Jordi, una sentència que inclogui les paraules crisi i creació. Espero no fer-lo cert.

Trobada d'escriptors a l'Aiguabarreig

La literatura de l’exili serà l’eix del debat a la 3a Trobada d'escriptors a l'Aiguabarreig que se celebrarà a Seròs del 8 al 10 de maig, on m’han convidat. Ara que es commemora el 70è aniversari del final (?) de la Guerra Civil, serà bo fer un repàs a la creació que van fer aquells que van haver d’abandonar el país, bé físicament o socialment, sense deixar que els país els abandonés a ells.

Serà un luxe poder “exiliar-me” a Seròs amb Xavier Bru de Sala, Sam Abrams, Xènia Dyakonova, Josep Piera i Susanna Barquín, a més del jurat del premi El Temps de les Cireres.

Primera crítica

Un ha d'estar preparat per entomar. La primera ressenya crítica de "Recursos Humans", a càrrec de Joan Josep Isern a l'Avui. Res a dir sobre la crítica. De fet, pràcticament la subscric. Però això que et puntuïn... fot un gribi.

Rubianes bis

Només un cop he hagut de repetir una entrevista, va ser a l'actor Pepe Rubianes. Devia ser l’any 94 o 95. Amb el poeta Txema Martínez, feia un programa de literatura i cultura a Segre Ràdio. A l’emissora ens van donar un DAT per anar a enregistrar una entrevista a l’actor. Era el primer cop que tenia un aparell com aquell a les mans, i potser l’única. El trasto enregistrava en digital sobre cinta -el minidisc se’l va menjar. Rubianes era a Lleida per presentar el seu espectacle i de passada feia un curs a l’Aula Municipal de Teatre. Allà va ser on el vam anar a trobar. Com qualsevol pot imaginar, vam obtindre mitja hora de conversa divertida, hilarant. Però l’aparell no va enregistrar-la. Vaig cometre l’error de principiant de no assegurar-me que pitjava el Rec i no vaig escoltar per cascos que la veu s'enregistrava bé. Em vaig conformar a comprovar el senyal d’entrada. Com que la cinta ja contenia una gravació, en pitjar només Play donava uns senyals que jo vaig confondre amb els de nivell d’entrada. No oblidaré la cara que se’m va quedar quan vam tornar corrents a l’emissora per escoltar la que crèiem la millor entrevista que havíem fet mai i vam comprovar que no havia quedat enregistrada. Un cop refets de la desolació, malgrat la vergonya que ens feia, no vam voler renunciar a la conversa amb Rubianes. No sé què devia pensar de nosaltres quan el vam trucar el telèfon per explicar-li el desastre. El que sé és que va concedir a aquells passerells una nova entrevista per a l’endemà al matí i, a sobre, als estudis de l’emissora. Va ser una lliçó. Rubianes va esmenar el nostre error de principiants amb una lliçó de professionalitat i humanitat com no he trobat en centenars de persones que he entrevistat al llarg de la meua carrera. La mitja hora es va convertir en una hora sencera. Però, el més curiós, és que, malgrat fer-li les mateixes preguntes, no va repetir ni una de les respostes. Volíem reproduir les brillants riallades de la primera conversa i Rubianes va ser capaç de regalar-nos-en de noves a manta.

Sempre m’han produït un especial respecte totes aquelles persones que es dediquen a fer riure els altres. Malgrat que de vegades no tinguin un discurs elaborat o gaire subtil, aconsegueixen arrencar borbollons de felicitat del fons de l’ànima. Però si a sobre ho fan amb ironia i intel·ligència, com en Rubianes, et permeten volar uns segons per sobre d’aquest món tan faltat de carinyo. Bé, i en el cas de Rubianes, també cagar-te en la puta mare que el va parir i el governa.

Un cabaret amb recursos

Poc acostumat, encara, a estar a l'altra banda del micròfon. L'entrevista de la Txell Bonet per al programa d'iCat "Cabaret Elèctric", però, m'ha fet sentir còmode. I enyorat, més que mai, de la ràdio.
La podeu escoltar aquí.

Recursos Humans

Un oficinista que passa de fer la biografia del seu cap a escriure vides per encàrrec, una dona de fer feines resignada a netejar crims, un pare que nega al seu fill l’estrany poder que té per guarir-lo de qualsevol mal o una vella que ha convertit el seu pis en un diorama de la seua història d’amor. Situacions dramàtiques, divertides o banals que requereixen tenir recursos per sortir-se’n. Per sort o per desgràcia, els humans som el primer, i sovint l’únic, que tenim a mà. Amb humor, tendresa i ironia aquest recull de relats aborda temes com l’Alzheimer, la violència domèstica o la societat de consum, però també la bogeria, l’amor o la solitud. A través del monòleg hilarant, de la narració àgil, del diàleg punyent, el lector navegarà per uns contes on el personatge podria ser ben bé ell mateix. Uns contes que apunten al cap i disparen al cor.

“Recursos Humans” va guanyar el premi El temps de les cireres 2008.