14 de maig del 2009

"Va, corre, que ara toca Rovira..."

Mai ningú m'ha sabut dir i explicar un poema com ho fa en Pere Rovira. Les seues classes eren droga dura per a aquells que estàvem enganxats a la literatura. Se'm fa estrany, molt, haver assitit a la seua última classe. Escoltar-li Machado, ara que el sap llegir amb les ulleres de tanta poesia, lectures i experiència vital, és un privilegi. Una sort que potser no podran repetir els alumnes universitaris. Fent broma, ens deia que potser haurà de pagar per poder tornar a explicar el poeta espanyol en unes aules universitàries que s'estimaran més impartir assignatures com "Literatura europea" -friso per veure'n el programa. Va ser una classe, una sessió, d'emoció continguda. No podia ser d'altra manera. "Xulo fins al final". I també, com sempre, va impartir l'apèndix de la lliçó a la sobretaula del dinar d'homenatge. Amb passió desenfrenada, fent bona la puta etimologia de la paraula "jubilar".

1 comentari:

L.R.R. ha dit...

Aquests dies que llegeixo el llibre en què es recull la seva poesia completa no puc deixar de pensar que som uns privilegiats.
Per haver tingut accès al Rovira-poeta, però també al Rovira-persona.
Diuen que la poesia no s'ha d'entendre sinó que s'ha de sentir. Doncs no hi estic d'acord. Opino que la poesia de Rovira és excepcional perquè et fa sentir... però també et fa saber.