Terriblement perduts i venuts. Aquest podria ser el diagnòstic sobre els mitjans de comunicació que va fer la periodista Rosa Maria Calaf fa uns dies a la Universitat de Lleida. La influència de les grans empreses i la defensa dels seus interessos particulars planen sobre les portades i enfocaments dels mèdia. Però no és només això. Les rutines de producció, la precarietat laboral i l'excessiva celeritat per ser el primer s'imposen, massa sovint, sobre el rigor i l'anàlisi. Això en un medi en transformació, on les noves tecnologies han esdevingut molt més que un canvi d'eines i suposen un nou paradigma comunicatiu, on el periodista s'ha de preguntar de nou quin és el seu paper.És només el diagnòstic. Perquè la Calaf admetia que no tenia una solució. De fet, no només n'hi ha una. Però assegurava que prendre consciència d'aquesta crisi dels mitjans ja era un primer pas.
D'entre totes, i por la cuenta que me trae, em quedaria amb la revalorització del periodista. Les empreses han invertit en tecnologia per millorar, per donar més continguts i més ràpidament. Però no són eines al servei dels professionals, són els periodistes que han esdevingut esclaus de la comunicació immediata. Els mitjans obliden que sense els periodistes i la seua tasca de qualitat els lectors, espectadors, oients, buscaran la informació per ells mateixos en altres bandes, perquè avui és possible. I en perdrà la democratització de la informació, el rigor, la veracitat i viurem a l'ombra permanent del dubte.
Amb totes aquestes reflexions, hom es lamenta que gent com la Calaf es jubili de les redaccions i no pugui deixar pòsit en les noves generacions de periodistes. Però, potser, el que cal és que vinguin a la Universitat i ens tornin a ensenyar què és ser periodista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada