13 de gener del 2011

Retorn de Mart

He recorregut el planeta veí durant prop de 2.000 pàgines, gràcies a la trilogia del novel·lista nord-americà Kim Stanley Robinson, "Marte rojo", "Marte verde", "Marte azul" (no hi ha edició en català, per variar).  És, sens dubte, una de les millors novel·les de ciència ficció de tots els temps.

El patracol narra l'arribada al planeta d'un grup de 100 científics que s'hi instal·laran per investigar sobre el planeta i constituir una primera colònia. Aviat, però, veuran les possibilitats de canviar la fesomia de Mart per terraformar-la i fer-hi la vida més fàcil. Un canvi a través de diverses generacions, amb implicacions mediambientals, però també polítiques, demogràfiques, socials, econòmiques i, fins i tot, religioses. Amb un procés d'independendització respecte a la Terra i les tensions que implica. No és, doncs, una novel·la de rajos làser i batalletes. La versemblança, l'acurada posada en escena li han suposat a l'autor anys de treball. Això fa que arribi a un detallisme enfarfegós de vegades, amb descripcions minucioses fins a l'extenuació i narracions esllanguides. Sembla una novel·la del segle XXII, escrita amb estil del XIX.

Ara, m'ho he passat bé amb les situacions i estratagemes de política ficció, amb curiositats com la tria del model cooperatiu d'Arrasate, al País Basc, per donar forma a la nova economia marciana. Però, sobretot, amb la sensació de viure immers en l'accidentat i vermellós paisatge marcià. Ideal, com em convenia, per estar més enllà de la Lluna.

3 comentaris:

Oscar ha dit...

m'apunto l'opció com a refugi per quan toqui fugir d'aquest planeta

Carlitos Marro ha dit...

Un cop finalitzat "Marte Rojo" haig de dir que, efectivament, el detallisme és molt enfarfegós, devegades massa i tot. Suposo que es tracta d'introduir-te en el paisatge marcià, però sóc massa televisiu per anar tant a poc a poc amb la narració. Tot i això, m'agrada, o sigui que avui ataco "Marte verde".
Conseguiran els nostres protagonistes aturar a les transnacionals? aaahh...

Enric Pinyol ha dit...

És veritat Carlitos, per això deia que semblava més una novel.la del XIX que del XX. Però... Ja vols llegir la segona.