Gràcies per les entrades. En memòria de la Julieta Agustí.

Què hi faig jo aquí? Em devia preguntar mentre cosia braços i cames de titelles i els farcia d'escuma. Era a casa de la Julieta Agustí i el Joan Andreu Vallvé, amb una pila de gent que no coneixia de res, però que compartien una estranya passió pels titelles i per la feina dels amfitrions, com la meua dona, que m'hi va arrossegar. Després, quan aquells titelles van prendre vida, vaig entendre què els enlluernava. I jo també vaig acabar intoxicat de la màgia dels titelles, de l'art de la manipulació, la capacitat de donar vida a un objecte, aparentment inanimat.
Era els inicis de l'Associació d'Espectadors del Centre de Titelles de Lleida, un lobby que s'havia empescat la Julieta per tirar endavant el projecte vital que compartia amb el Joan Andreu. Quan se li posava una ceba al cap... I aquell Centre de Titelles havia de tirar endavant tant sí com no. Com la Fira de Titelles, com tants espectacles.
El darrer cop que vaig parlar amb ella va ser justament per aquesta darrera Fira. Estava preocupada perquè no sabia si amb les retallades la podria tirar endavant un any més. Me l'escoltava, entenia la preocupació, però pensava que si algú se'n sortiria de tirar-ho endavant era ella. Es tornarien a sentir crits als despatxos, però la Fira no s'acaba. Qui li diu que no a aquesta dona. Qui es carrega un dels esdeveniments culturals més importants de la ciutat, capaç d'aplegar canalla i adults, bocabadats, davant l'espectacle que torna a fer petits a uns i ajuda a créixer els altres.
Aquest és el seu llegat. I no és poca cosa. Convertir tota una ciutat en escenari i platea d'una forma de teatre, el teatre de titelles, que ha crescut en reconeixement i dignitat mercès a iniciatives com el Centre, com la Fira.
Gràcies, Julieta, per les entrades al teu gran espectacle.