26 d’octubre del 2005

La cara no s'ens cau de vergonya

El cel s’ens cau al damunt”. Així es titula la darrera aventura d’Astèrix segons la particular versió de l’Editorial Salvat. A la portada, l’heroi gal i el seu company Obèlix batallen aliens a les errades ortogràfiques que planen sobre els seus caps. Alguna mena de poció màgica ha fet que al traductor li pivoti l’apòstrof i transformi el verb caure en reflexiu.
L’editorial, advertida del flagrant error, va anunciar de seguida que demanaria als llibreters que retiressin el volum i que iniciaria una nova distribució. Ahir, dos setmanes després, encara vaig poder veure en un parell d’aparadors el còmic sense corregir.
Tenia raó Monzó, el millor que podem fer-li al català és l’eutanàsia. Que no pateixi més.
No només sorprèn que una editorial pugui arribar a distribuir un llibre amb faltes d’ortografia al títol, causa perplexitat l’actitud dels llibreters respecte a aquest error. Els llibreters, amatents sempre a recordar-nos la seua missió de baluards de la cultura i la llengua, es passen per caixa la dignitat de l’idioma.
Això només passa amb els llibres. A cap comerciant se li acut exposar i vendre un producte tarat a preu d’article de qualitat, ni en temporada de rebaixes. Esclar que dubto que trobessin compradors prou tòtils per deixar-se engalipar. Però amb un producte cultural, al qual se li suposa un valor afegit més enllà de l’entreteniment, no passa res. Portades brutes, fulls rebregats, lloms escantellats, faltes d’ortografia. A ningú se li passa pel cap de demanar un descompte pels defectes, o almenys que li canviïn el volum. No passa res. Si tan poc valor tenen els llibres, per què ens escarrassem a promocionar la lectura? Ens cal un suport degenèric al llibre en català?
Friso per tenir a les mans un exemplar del darrer Astèrix amb la portada sense faltes d’ortografia. Es cotitzarà bé d’aquí a uns anys com a llibre de col·leccionista. Llibres sense faltes només per a bibliòfils. Aquests catalans són bojos.

10 d’octubre del 2005

País

Ser català no vol dir ser ciutadà d'un país, és una mena d'estat virtual (estat en minúscula, esclar). Es caracteritza per tenir una noció vaga d'un mateix, quan la pròpia identitat esdevé un insegur reflex en un mirall antic. Com aquell personatge de Woody Allen que de sobte queda desenfocat.
Ser català produeix cansament. És un estigma volgut que cal reivindicar a cada moment. I aquest excés de voluntat alhora te traeix i converteix cada autoafirmació en una ganyota sobreactuada.
Tanmateix no ho puc evitar, estic català.