25 de març de 2009

Trobada d'escriptors a l'Aiguabarreig

La literatura de l’exili serà l’eix del debat a la 3a Trobada d'escriptors a l'Aiguabarreig que se celebrarà a Seròs del 8 al 10 de maig, on m’han convidat. Ara que es commemora el 70è aniversari del final (?) de la Guerra Civil, serà bo fer un repàs a la creació que van fer aquells que van haver d’abandonar el país, bé físicament o socialment, sense deixar que els país els abandonés a ells.

Serà un luxe poder “exiliar-me” a Seròs amb Xavier Bru de Sala, Sam Abrams, Xènia Dyakonova, Josep Piera i Susanna Barquín, a més del jurat del premi El Temps de les Cireres.

5 de març de 2009

Primera crítica

Un ha d'estar preparat per entomar. La primera ressenya crítica de "Recursos Humans", a càrrec de Joan Josep Isern a l'Avui. Res a dir sobre la crítica. De fet, pràcticament la subscric. Però això que et puntuïn... fot un gribi.

1 de març de 2009

Rubianes bis

Només un cop he hagut de repetir una entrevista, va ser a l'actor Pepe Rubianes. Devia ser l’any 94 o 95. Amb el poeta Txema Martínez, feia un programa de literatura i cultura a Segre Ràdio. A l’emissora ens van donar un DAT per anar a enregistrar una entrevista a l’actor. Era el primer cop que tenia un aparell com aquell a les mans, i potser l’única. El trasto enregistrava en digital sobre cinta -el minidisc se’l va menjar. Rubianes era a Lleida per presentar el seu espectacle i de passada feia un curs a l’Aula Municipal de Teatre. Allà va ser on el vam anar a trobar. Com qualsevol pot imaginar, vam obtindre mitja hora de conversa divertida, hilarant. Però l’aparell no va enregistrar-la. Vaig cometre l’error de principiant de no assegurar-me que pitjava el Rec i no vaig escoltar per cascos que la veu s'enregistrava bé. Em vaig conformar a comprovar el senyal d’entrada. Com que la cinta ja contenia una gravació, en pitjar només Play donava uns senyals que jo vaig confondre amb els de nivell d’entrada. No oblidaré la cara que se’m va quedar quan vam tornar corrents a l’emissora per escoltar la que crèiem la millor entrevista que havíem fet mai i vam comprovar que no havia quedat enregistrada. Un cop refets de la desolació, malgrat la vergonya que ens feia, no vam voler renunciar a la conversa amb Rubianes. No sé què devia pensar de nosaltres quan el vam trucar el telèfon per explicar-li el desastre. El que sé és que va concedir a aquells passerells una nova entrevista per a l’endemà al matí i, a sobre, als estudis de l’emissora. Va ser una lliçó. Rubianes va esmenar el nostre error de principiants amb una lliçó de professionalitat i humanitat com no he trobat en centenars de persones que he entrevistat al llarg de la meua carrera. La mitja hora es va convertir en una hora sencera. Però, el més curiós, és que, malgrat fer-li les mateixes preguntes, no va repetir ni una de les respostes. Volíem reproduir les brillants riallades de la primera conversa i Rubianes va ser capaç de regalar-nos-en de noves a manta.

Sempre m’han produït un especial respecte totes aquelles persones que es dediquen a fer riure els altres. Malgrat que de vegades no tinguin un discurs elaborat o gaire subtil, aconsegueixen arrencar borbollons de felicitat del fons de l’ànima. Però si a sobre ho fan amb ironia i intel·ligència, com en Rubianes, et permeten volar uns segons per sobre d’aquest món tan faltat de carinyo. Bé, i en el cas de Rubianes, també cagar-te en la puta mare que el va parir i el governa.