31 de gener de 2011

La camisa de l'home feliç

Feliç coincidència de títol entre el darrer espectacle de la Baldufa i el de la companyia Zum Zum Teatre. Fa pocs dies els primers estrenaven "El príncep feliç" i dissabte la companyia de Ramon Molins "La camisa de l'home feliç". I no és l'única coincidència, tots dos han triat un autor clàssic, Wilde els uns i Tolstoi els altres. En totes dues produccions l'audiovisual té un paper destacat, al servei del desenvolupament de la història i perfectament imbricat amb l'acció dels actors. I en trobaríem moltes altres.

27 de gener de 2011

Hawking o déu

No passo de Newton. A partir de la teoria sobre la gravitació tot és massa confús per a mi. Encara em quedo amb alguns conceptes d'Einstein, però quan arribem a les teories quàntiques el meu pensament simple no dóna per a més. I tanmateix no ho puc evitar, miro d'enfrontar-m'hi de tant en tant perquè em calen les mateixes respostes que a tothom. El nou llibre de l'Stephen Hawking, "El gran disseny" en promet, de respostes. Però, com sempre, el que fa és lliurar-te a més preguntes.

24 de gener de 2011

Un príncep amb cor de Baldufa

La Baldufa s'ha consolidat com una de les millors companyies teatrals que han sortit mai de Lleida i porta camí de ser una de les millors del país. El seu darrer espectacle "El príncep feliç", que acaben d'estrenar, és un bon exemple d'aquesta trajectòria ascendent. Una proposta valenta per a un públic familiar massa adotzenat amb històries meloses.


L'adaptació ha respectat, amb comptades excepcions, el text original, i no ha traït l'esperit melanconiós de l'obra. "El príncep" no té un final fàcil. La bondat hi triomfa sí, però no s'acaba d'imposar sobre la hipocresia i la injustícia. Així ho va voler Oscar Wilde quan va escriure aquesta commovedora història i així ho ha mantingut la Baldufa. Sense edulcorants. Primer encert.

El segon és una posada en escena visualment impecable. Atractiva, eficient, i efectista de vegades, però sempre al servei de la història. I, sens dubte, contemporània d'una generació infantil abocada a la pantalla i capaç de llegir diferents plans d'imatge alhora. Des del vestuari, fins a l'element més trivial, acaben prenent sentit a mesura que es desenvolupa l'obra.

La vis còmica de la Baldufa és inqüestionable. És el seu fort. Però en aquest cas han reeixit de l'esforç de canviar de registre. No han pogut renunciar a arrencar rialles al començament de la peça, no serien ells si no, però no es donen cap més treva.

Foto: David del Val
En tot plegat hi té molt a veure el director que s'han buscat, Jorge Picó, el coautor de "Non Solum". I suposo que també té a veure amb el treball del missatge i el mur que al començament de l'obra ens oculta la història, el mateix mur que va impedir al príncep veure com eren de desgraciats bona part dels seus subdits, i que a poc a poc es va esquerdant i obrint per mostra-nos la realitat al personatge i als espectadors.

Durant una hora, la canalla que hi havia a la sala no es va moure un mil·límetre. Va riure, va mirar, va escoltar, es va emocionar. Cap va sortir plorant ni decebut. Havien vist una història carregada d'emoció. Que acaba amb una oreneta morta i un cor de plom. És el que passa quan el que compten són els valors i no el mercat. I en cada obra que han portat a escena els baldufos sempre hi han posat el cor, un d'aquells que no es fon mai.

21 de gener de 2011

Els Imperfeccionistes

De les casualitats se'n pot fer una vida. Acabo de llegir "El club dels perfectes" del Carles Porta i el següent que trio de la pila és "Els imperfeccionistes" de Tom Rachman. A sobre, tots dos autors periodistes, quina plaga. I fins aquí tot el que tenen en comú. O no, també hi ha aquella ironia i ull clínic de l'ofici.

20 de gener de 2011

Boira

Som siluetes en un escenari de perfils retallats en la boira. Tota la ciutat és un immens teatre d'ombres xineses. El gris ens bafa l'ànim i tot just podem dibuixar-hi amb el dit de la nostàlgia. Mantenim una relació íntima amb aquest embolcall humit, perquè és com si estiguéssim sols quan ens hi submergim. Però no, som el nostre propi fantasma i sabem que algun dia, quan surti el sol, ens dissiparem. Vivim dins un núvol, som només pluja, les llàgrimes d'un hivern implacable.

17 de gener de 2011

El club dels perfectes

El Carles Porta és tot un personatge, d'aquells que saben protagonitzar-se la pròpia vida. Deu ser per això que protagonitzar els llibres que escriu s'ha convertit en un mal (?) costum. La seua darrera obra "El club dels perfectes" apareix a les llibreries amb l'aval d'haver estat guardonat amb el premi Pere Quart d'humor i sàtira, poca broma. Duu com a subtítol "7 dies de disciplina estètica en un hotel spa", que és més que una pista sobre el contingut. El Carles acompanya un tiet a passar uns dies en un centre d'aquests que et renoven xapa i pintura. El Carles fa de Carles i de tiet, no ho sé, però el personatge és impagable. Un d'aquells bon vivant que hi ha tots les cases, capaç de generar les situacions més hilarants pel sol fet de ser-hi. Una troballa.

Per això m'hauria agradat que, com es proposava al començament del llibre, el Carles acompanyés al tiet i no acabés sent a la inversa. Problemes de treballar amb material real i realista. Ja és cert que els periodistes haurien de ser al·lèrgics a la ficció però, tal com està el pati, el millor potser hauria estat donar potada al reporterisme, que tan bé sap treballar el Porta, i explotar la veta Tom Sharpe que s'ha descobert.

El llibre és ideal per desengreixar-se de patracols marcians com el que acabava de llegir. Fresc, àgil, sense ínfules i eficaç per arrencar-te un somriure. Com una bona amanida, que et fa tocar de peus a terra i a la Terra.

15 de gener de 2011

Gilles Apap, a l'Auditori

Va complir les expectatives amb escreix. Gilles Apap es va posar el públic a la butxaca i es va endur els bravos d'un Auditori Enric Granados ple de gom a gom. Una ovació que encara trobo que va fer curt, d'un públic tal vegada sorprés per una proposta poc convencional, però eficaç. Apap sembla que no està gaire per l'ortodòxia a què ens tenen acostumats els directors d'orquestra. Ell surt, tocant el seu violí, de darrere l'escenari, quan l'orquestra ja arrencat. Toca de peu, caminant, movent-se d'aquí cap a allà. Porta el ritme amb el peu, pica de dits per donar la tanda als músics, els parla, s'exclama.

La seua proposta de les "Quatre estacions" de Vivaldi implica que els intèrprets xiulin fragments, que imitin el so del vent, que els violins executin pizzicatos com si toquessin una guitarra. Però tot plegat sense perdre una nota ni la compostura, amb un virtuosisme aclaparador. Amb frescor, innovació, irreverència, però sense caure en el xavacanisme.

El resultat és un concert que vibra d'entusiasme, d'un públic que es lliura incondicionalment al so i a la novetat que regala Apap; però també dels músics, que en algun cas sembla que hagin recordat el que els va dur a aquest ofici. I quants joves espectadors de platea han entés per què paga la pena aprendre'l.

Per a aquells que som oients esporàdics de clàssica és un regal. Sortíem del concert amb el mateix ànim amb què hem sortit de concerts de pop, de rock o de jazz. Sobretot, ens ho havíem passat bé. I amb una bona lliçó, no cal malmetre la música per popularitzar la clàssica.

13 de gener de 2011

Retorn de Mart

He recorregut el planeta veí durant prop de 2.000 pàgines, gràcies a la trilogia del novel·lista nord-americà Kim Stanley Robinson, "Marte rojo", "Marte verde", "Marte azul" (no hi ha edició en català, per variar).  És, sens dubte, una de les millors novel·les de ciència ficció de tots els temps.

El patracol narra l'arribada al planeta d'un grup de 100 científics que s'hi instal·laran per investigar sobre el planeta i constituir una primera colònia. Aviat, però, veuran les possibilitats de canviar la fesomia de Mart per terraformar-la i fer-hi la vida més fàcil. Un canvi a través de diverses generacions, amb implicacions mediambientals, però també polítiques, demogràfiques, socials, econòmiques i, fins i tot, religioses. Amb un procés d'independendització respecte a la Terra i les tensions que implica. No és, doncs, una novel·la de rajos làser i batalletes. La versemblança, l'acurada posada en escena li han suposat a l'autor anys de treball. Això fa que arribi a un detallisme enfarfegós de vegades, amb descripcions minucioses fins a l'extenuació i narracions esllanguides. Sembla una novel·la del segle XXII, escrita amb estil del XIX.

Ara, m'ho he passat bé amb les situacions i estratagemes de política ficció, amb curiositats com la tria del model cooperatiu d'Arrasate, al País Basc, per donar forma a la nova economia marciana. Però, sobretot, amb la sensació de viure immers en l'accidentat i vermellós paisatge marcià. Ideal, com em convenia, per estar més enllà de la Lluna.

11 de gener de 2011

Manel Montañés es descorxa

I després de 17 anys torna per servir-nos un grapat de cançons que han madurat com ell, bé i amb un pacte amb el diable per mantenir-se una dècada més jove. Cançons que tenen cos, omplen i deixen bon regust a l'ànima. La collita de jazz i blues, amb lleugers tocs de pop, és la matèria primera d'unes peces que embriaguen però no deixen ressaca. Lletres arrodonides pel corrent de les vivències i l'experiència, com "De pressa" o "Miratge", o "Lluny de Hollywood" i "Eva divina", que han sobreviscut més que dignament del repertori del Manel als grups Octubre i Tunísia.

L'ingredient no secret d'aquest retorn és el piano de Xavier Monge. La seua aportació sobrepassa amb escreix l'acompanyament per fer també seues les cançons, vestir-les, pentinar-les i perfumar-les perquè surtin a seduir. I sedueixen.

El Manel Montañés, Monta per als amics, va triar l'Antares com a escenari íntim per un retorn que molts volem de veritat. Poder-nos guardar la seua veu, més seua que mai, com la carta d'una amic que caldrà rellegir en els bons i mals moments. Una altra, una altra...

4 de gener de 2011

Has vist l'acudit de l'Ermengol d'avui?

La ciutat queda desdibuixada. Serà un any de boira per a l'actualitat de Lleida. Ermengol deixa de publicar el seu dibuix-columna al diari Segre durant 365 dies. En una carta al director explica que vol més temps per dedicar-se al seu nét i per formar part d'un nou projecte, la revista Orsai. Raons inqüestionables, sens dubte, però que ens deixen orfes de l'anàlisi mordaç, irònica i intel·ligent de les seues reflexions gràfiques. Som molts els que ens hem acostumat a obrir el diari buscant el seu racó, els que hem encetat la conversa del dia amb aquell "has vist el dibuix de l'Ermengol d'avui?". Sempre esperant que la clavi, que dibuixi allò que molts pensem, que ens sorprengui amb una guerxina a la imaginació.


El Paco Ermengol és un dels grans ninotaires del país. Amb un traç carregat de personalitat, genuí. Amb un registre que va des de la tendresa fins a la mossegada més àcida, capaç de repassar tots els registres de l'humor, del més blanc al més negre. Una feina difícil quan esdevé diària, quotidiana i sempre en lluita amb la rutina.

Però aquest home de parlar suau i pausat i mirada inquieta és, a més, un activista cultural de primer ordre, que no s'ha conformat a veure el món a través del paper. Ha impulsat i participat en iniciatives culturals i socials que han enriquit Lleida fins a fer-la llaminera més enllà del terme municipal, amb el Centre Llatinoamericà, la Mostra de Cinema, Humoràlia o les sues pròpies exposicions.

Se'n va una temporada per fer de iaio (dibuixos fins a les farinetes) i dirigir l'art d'una revista, Orsai, que és una iniciativa inèdita a l'alçada dels seus projectes, brillant.

Bé, què hi farem. Però, pel que més vulguis, Paco, torna, que sense tu els ninots de la política no ens fan tanta gràcia.