9 de desembre del 2011

"Punyos" (Un Clint Eastwood a casa)

- Pare, fem "punyos"

- D'on ho has tret això de fer "punyos", fill.

- Els nens de l'escola fan "punyos" i un dia em van pegar.

- I la senyoreta, no els renya si fan això?

- Sí.

- I tu, que fas "punyos" també?

- Noooo, jo els mossego i se calmen.

- …

Conversa amb el Pol, 3 anys.

5 de desembre del 2011

#parlemdeperiodisme

"Jo als de primer de Periodisme els diria que són a temps de canviar de carrera...". Van ser les paraules del director de Segre, Joan Cal, a la conferència de presentació de Segre iPlus a la Facultat de Lletres de la UdL. Un bon titular, que li va espatllar la notícia. Un grup d'estudiants, indignats per la suggerència, es va alçar i va abandonar la sala. La polèmica ha continuat aquest cap de setmana a les xarxes socials. Una polèmica, però, que oculta el debat de fons, què en fem d'aquesta professió que trontolla, el periodisme.

7 de setembre del 2011

En català, perdona...

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha requerit la Generalitat perquè en dos mesos compleixi la sentència que obliga l'escola catalana a considerar l'espanyol com a llengua vehicular juntament amb el català. Això, per exemple, podria obligar a impartir algunes assignatures, a banda de la de llengua, en espanyol. Es desmuntaria, per complet, el model educatiu català basat en el sistema d'immersió lingüística.

Ara faltarà el recurs de la Generalitat, que ajornarà un cop més la sentència i esdevindrà l'enèsim pedaç jurídico-polític en defensa del model consensuat des de fa dècades.
Però, com pot ser que unes poques famílies posin contra les cordes tot un model educatiu? Com és possible que un tribunal, per superior que sigui, pugui rectificar més que una llei?
Llegeix més >>

24 d’agost del 2011

Temps difícils

No em deixarà mai de sorprendre la modernitat dels clàssics. En el cas de la novel·la "Temps difícils" de Charles Dickens esdevé un tòpic literal. L'opressió i abús per part del rics sobre els pobres, la necessitat que l'educació faci caure les barreres socials, el fet que aquesta mateixa educació tingui en compte els talents o intel·ligències de les persones, que les emocions siguin una component clau de l'aprenentatge. De tot això, i més és clar, ens parla la novel·la de Dickens.

16 d’agost del 2011

Cars: la llengua atropellada

El meu fill és un apassionat de la pel·lícula "Cars" de Pixar. Va tot el dia amunt i avall fent córrer el seu Llamp McQueen. En "Llamp", sí. El pobre és l'únic friqui de la bressol que diu els diàlegs i els noms dels personatges en català, quan per a tots els altres és el "Rayo". Però això s'ha acabat. La segona part del film no s'ha doblat al català perquè a les Majors no els passa pels ous. El meu fill es queda sense el dret a veure la pel·lícula en el seu idioma al seu país.

5 de juliol del 2011

"L'home de la maleta", de Ramon Solsona

Des que treballo envoltat de músics tinc una nova perspectiva del personal que es dedica a crear i recrear amb els sons com a matèria primera. He d'admetre que estan tocats (umm, sí, és el verb) per una divinitat pròpia, que els permet extraure art de fórmules pràcticament matemàtiques. És una cosa que mai m'ha deixat de sorprendre, per molt que la poesia, de vegades, s'hi assembli. Per això, quan em va caure a les mans el darrer premi Sant Jordi, "L'home de la maleta", de Ramon Solsona, vaig pensar que potser tindria la possibilitat d'aprofundir una mica més en particularitats d'aquests alquimistes del so. Però el solo que interpreta el seu protagonista, un vell músic d'orquestra de patxanga, va molt més enllà.

14 de juny del 2011

"Sense partit", amb la narració de Jordi Guardiola

Hi ha qui diu que un periodista és un novel·lista frustrat. És clar que també hi ha qui diu el mateix dels novel·listes, però a l'inversa. També, que esport i literatura són antagònics. Per desfer tots aquests tòpics, només cal llegir el periodista i novel·lista Jordi Guardiola, que és tan bon escriptor com reporter i que ha sabut dur el futbol a la literatura. "Sense Partit" és la seua primera novel·la, el seu primer gol.

21 de maig del 2011

Tinc un vot i no dubtaré a fer-lo servir

Perquè, malgrat tot, crec en la democràcia. Perquè hi confio, malgrat la desvirtuació a què ha estat sotmesa per uns partits polítics que es creuen la màxima expressió de la participació social.
Tinc un vot i no dubtaré a fer-lo servir per triar els representants polítics que crec que poden desenvolupar millor la meua manera d'entendre la gestió pública i la ideologia que la justifica. Però de la mateixa manera que els faré aquesta confiança, els exigiré que no la traeixin i penso adreçar-m'hi directament si no compleixen i fer-los retret del que cregui convenient i recordar-los el que em van dir que farien si els votava. El meu vot, doncs, no s'acaba amb la papereta dins l'urna. És un vot permanent, persistent i responsable amb ell mateix. És un vot que canviarà si no es fa servir com cal.

13 de maig del 2011

Ofereixo espai per a museu

Des d'aquest humil espai no puc més que cedir el menjador de casa meua com a allotjament provisional d'algunes de les obres del Museu d'Art Jaume Morera. Després que l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, anunciés que ajornava sine die la construcció del nou museu per la crisi, es deixés perdre un milió d'euros per construir-lo i blablabla, penso que és una sortida viable, atès que disposo de parets a la sala, la voluntat de deixar-les veure a tothom que se n'interessi i, el que és millor, la casa que les acolliria duu l'apropiat nom de "Can Morera", el cognom de la família de la meua dona (res a veure amb el pintor, però).

26 d’abril del 2011

L'hora d'entrar en campanya

M'han encarregat que moderi dos debats electorals. Un a l'entorn de la cultura i l'altre sobre cooperació i solidaritat. Els temes estrella de la campanya. Sobre ambdós àmbits s'alça una guillotina que amenaça d'escapçar molt més que el cap. Friso, doncs, per conèixer les propostes dels partits que concorren a les eleccions municipals per saber com la pensen fer anar, la guillotina. Però molt em temo que a banda d'amagar-nos on pensen dibuixar la línia de punts per on ha de passar la fulla, ens voldran vendre tiretes. O em sorprendran?

14 d’abril del 2011

De plagues i fi del món

Ens atrau el cataclisme com una mala cosa. O potser perquè és una mala cosa. L'apocalipsi, la fi del món, en les seues més variades versions sempre han estat objecte de la literatura i el cinema. Meteorits que cauen a la Terra, holocausts nuclears, invasions alienígenes. I un es pregunta sempre, si mai passés una d'aquestes hecatombes, què coi faria jo sol a la món?

Acabo de llegir, casualitats, dos llibres que, de maneres ben diferents, ens parlen de la fi o l'inici de la fi. L'un es titula justament així "Fi", de David Monteagudo, l'altre és "L'any de la plaga" de Marc Pastor.

7 d’abril del 2011

L'uniforme de la consellera

Ningú amb dos dits de consciència social pot deixar d'aplaudir la suggerència de la consellera comunista d'Educació, Irene Rigau, que ha posat sobre la taula la possibilitat d'implantar l'uniforme a les escoles. Entre les raons que ha exposat en el seu rampell prêt-à-porter hi ha el d'acabar amb les diferències socials que es manifesten a través de la roba i les seues marques i la comoditat que pot suposar per als pares i mares.

És brillant. Només algú amb la capacitat de treball de la consellera pot esgarrapar el temps necessari per ocupar-se, no sols dels menesters pedagògics, també del fons d'armari de la comunitat educativa.

Però caldria anar més enllà de l'uniforme si volem eradicar d'una vegada per totes les diferències socials, i la injustícia que comporten, de les escoles.

31 de març del 2011

Pedra de Tartera

foto David Ruano / TNC
Vam aturar la gravadora. Havíem pujat a Esterri en una d'aquelles sortides de dialectologia que ens permetien prendre contacte amb el territori i els seus parlants. A Isavarre vam trobar una dona, una padrina, que es va avenir a obrir-nos la porta. Davant dels cremalls del foc a terra vam anar conversant amb ella de trivialitats, mentre enregistràvem el seu parlar pallarès, que després hauríem de transcriure. Però quan dúiem més d'una hora, quan la conversa es va aprofundir, quan ens va començar a parlar de la guerra civil vam haver d'aturar la gravadora. La transcripció fonètica hauria fet curt.

La seua era una història de patiment, d'injustícia. La d'algú que s'ha vist atrapada per un conflicte que no entenia ni volia. Un record que es mantenia com ella, en la quietud de la tartera, fins que algú o alguna cosa la sotragués i s'esllavissés amb la resta de pedres.

Com la Conxa, com la protagonista de "Pedra de Tartera", la novel·la de Maria Barbal que han portat a escena el Teatre Nacional i El Celler d'Espectacles.

23 de març del 2011

La imatge de les paraules

foto Jordi V. Pou
El passat Mahalta ens va donar l'oportunitat d'escoltar poetes i poemes d'arreu del món. Per uns dies, la poesia va deixar la intimitat del llibre per esdevenir veu. Però també imatge. L'espectacle "Pou & Pou fan Poe", que va obrir el festival, ens va donar l'oportunitat d'escoltar l'actor Josep Maria Pou interpretant els versos de l'escriptor nord-americà, mentre es projectaven les fotografies de Jordi V. Pou. Dos pous de talent insondable que s'unien en un projecte que aconsegueix posar en escena l'esperit inquietant de l'autor de "El corb" i "Annabel Lee".

Les instantànies de Jordi V. Pou eren decorat, escenari i recitat alhora. D'una aparent simplicitat aclaparadora. Però, sobretot, suggerents i inspiradores.
Moltes d'aquestes fotografies formen part del seu projecte Kokovoko. Una idea simple, d'execució complexa. Pou penja en una pàgina un mínim d'una fotografia diària feta amb el seu telèfon mòbil. I en van més de 500.

17 de març del 2011

Shakespeare tradueix Txema Martínez

Era el darrer any de carrera, o potser ja havíem acabat, no ho recordo. Al Txema Martínez se li va posar entre cella i ullera que havia de traduir "The poetry of experience" de Robert Langbaum, una obra clau per entendre la poesia de la darrera meitat de segle passat i l'actual. Me'l vaig mirar de reüll i vaig pensar que li passaria el rampell. Però no.

9 de març del 2011

Contra el provincianisme

Lleida va deixar de ser fa temps el desert cultural que era durant el franquisme. Però, a hores d'ara, cada oasi que genera encara ens sembla un miratge.

Ningú no és profeta a la seua terra, d'acord. La ciutat no es conforma amb l'èxit de qualsevol ni amb qualsevol èxit. Hi ha qui pot pensar que és per un excessiu grau d'autoexigència, però no és cert. És una qüestió d'autoestima. Fa temps que n'anem molt mancats. La ciutat no acaba de reconèixer aquells que excel·leixen, que fan una bona feina. Els aplaudeix, sí, els anima, però sobretot espera l'aplaudiment del veí, de més enllà, per atorgar-los reconeixement.


28 de febrer del 2011

El millor Mahalta

El Mahalta, el Festival Internacional de poesia de Lleida, ha estat a punt de naufragar, engolit per la tempesta de la crisi. Però portava massa bon rumb i bona tripulació perquè les onades el fessin sotsobrar. I, sobretot, el seu particular Ahab, a la recerca de la seua Moby Dick de l'excel·lència, amant rabiós del mar de lletres, ha sabut mantenir ferm el timó. Bé, doncs, per la perspicaç persistència del Txema Martínez, el director del certamen i ànima del projecte. Bé, perquè si no aquest hivern ens quedava més prosaic que mai. Ha aconseguit posar d'acord les institucions i sumar la Universitat de Lleida, gràcies a la seua Aula de Poesia (i deien que el Pere Rovira s'havia jubilat).

25 de febrer del 2011

Sol d'hivern

Treva anhelada de la boira. Tímid escalf que manté les constants vitals d'una alegria adormida, a recer dels dies gèlids i les hores grises.

Continuem sent ombres, ara retallades per un contrallum d'anunci de primavera. Continua la lenta evolució de l'enyor, en òrbita el·líptica al voltant del sol.

22 de febrer del 2011

Contra la mort, Pere Rovira



Se'ns farà llarg el temps. Jo, a l'altre costat
de la frontera fosca; tu, dintre de la vida;
esperant que la mort ens digui una mentida:
que, al final del futur, tornarem al passat.

Amb aquests versos torna Pere Rovira, puntual a la cita amb els lectors i amb ell mateix, com sempre, després de set anys del seu darrer poemari. Amb aquests versos que inicien una reflexió a l'entorn del pas del temps, de la vellesa, de la bellesa contra la vellesa, contra la mort. I contra la mort només hi cap una solució, una esperança, una lluita, la que s'explica en el títol i al llarg de tot el llibre sense que calgui esmentar-la, l'amor. Contra la mort és, al meu parer, per sobre de tot, un llibre d'amor. Contundent, sincer, corprenedor fins a l'esgarrifança. Posats a escriure la por, l'anhel de viure per sobre de la supervivència, la gratitud a la companya de viatge, millor fer-ho sense concessions. Perquè en aquest llibre no hi ha invents i exposa l'experiència vital de l'autor com el millor garant que el lector s'hi veurà identificat d'una manera o altra.

15 de febrer del 2011

Una generació sense crosta

Li preparo un entrepà de pa Bimbo amb Nocilla a la meua filla. En veure'l, ella arrufa el nas i em disculpo perquè la darrera vegada que vaig fer la compra vaig agafar, per descuit, el pa de motlle amb crosta. No es conforma i em demana que li talli la crosta. Aleshores remugo que quan era petit no hi havia pa de motlle sense crosta i me l'havia de menjar tant sí com no. Ella replica impertinent si quan era petit "no hi havia ganivets per tallar la crosta". Li tallo la crosta i se'n va, satisfeta, amb el seu entrepà. I jo, de peu davant el marbre de la cuina, em menjo la crosta. Per purgar la infantesa o la poca traça per educar la meua filla, no ho sé.

10 de febrer del 2011

Què collons tenim, al cap

El darrer anunci de la marca de cervesa Estrella Damm ha causat un rebombori considerable a les terres de Lleida, perquè segons molts espectadors l'espot s'oblida de Ponent en detriment d'altres punts del país.

L'anunci està prou bé i, de fet, aconsegueix el que es proposa. Tècnicament té la seua gràcia, perquè juga amb un pla seqüència en traveling que té com a final, aparentment, el mateix punt de partida, un bar (bona al·legoria social). Els protagonistes, l'actor Quim Gutiérrez i els membres del grup musical Els Amics de les Arts li donen la intensitat i ritme crescendo que fa efectiu aquell efecte "subidon" que es proposa el publicista. És un anunci, per tant, que apel·la a les emocions per aconseguir imbuir el missatge de marca. Tot plegat, res nou, però efectiu.

8 de febrer del 2011

El arte de volar

Sempre hi ha qui prova d'alçar-se sobre els murs. Emprendre el vol per sobre de les misèries quotidianes i assolir la llibertat. I com més alts els murs i la quotidianitat, més anhel. "El arte de volar", la novel·la gràfica d'Antonio Altarriba i Kim, és el relat d'algú que a la fi aconsegueix alçar el vol. Encara que només sigui per uns segons, encara que això suposi estavellar-se contra el terra i acabar.

31 de gener del 2011

La camisa de l'home feliç

Feliç coincidència de títol entre el darrer espectacle de la Baldufa i el de la companyia Zum Zum Teatre. Fa pocs dies els primers estrenaven "El príncep feliç" i dissabte la companyia de Ramon Molins "La camisa de l'home feliç". I no és l'única coincidència, tots dos han triat un autor clàssic, Wilde els uns i Tolstoi els altres. En totes dues produccions l'audiovisual té un paper destacat, al servei del desenvolupament de la història i perfectament imbricat amb l'acció dels actors. I en trobaríem moltes altres.

27 de gener del 2011

Hawking o déu

No passo de Newton. A partir de la teoria sobre la gravitació tot és massa confús per a mi. Encara em quedo amb alguns conceptes d'Einstein, però quan arribem a les teories quàntiques el meu pensament simple no dóna per a més. I tanmateix no ho puc evitar, miro d'enfrontar-m'hi de tant en tant perquè em calen les mateixes respostes que a tothom. El nou llibre de l'Stephen Hawking, "El gran disseny" en promet, de respostes. Però, com sempre, el que fa és lliurar-te a més preguntes.

24 de gener del 2011

Un príncep amb cor de Baldufa

La Baldufa s'ha consolidat com una de les millors companyies teatrals que han sortit mai de Lleida i porta camí de ser una de les millors del país. El seu darrer espectacle "El príncep feliç", que acaben d'estrenar, és un bon exemple d'aquesta trajectòria ascendent. Una proposta valenta per a un públic familiar massa adotzenat amb històries meloses.


L'adaptació ha respectat, amb comptades excepcions, el text original, i no ha traït l'esperit melanconiós de l'obra. "El príncep" no té un final fàcil. La bondat hi triomfa sí, però no s'acaba d'imposar sobre la hipocresia i la injustícia. Així ho va voler Oscar Wilde quan va escriure aquesta commovedora història i així ho ha mantingut la Baldufa. Sense edulcorants. Primer encert.

El segon és una posada en escena visualment impecable. Atractiva, eficient, i efectista de vegades, però sempre al servei de la història. I, sens dubte, contemporània d'una generació infantil abocada a la pantalla i capaç de llegir diferents plans d'imatge alhora. Des del vestuari, fins a l'element més trivial, acaben prenent sentit a mesura que es desenvolupa l'obra.

La vis còmica de la Baldufa és inqüestionable. És el seu fort. Però en aquest cas han reeixit de l'esforç de canviar de registre. No han pogut renunciar a arrencar rialles al començament de la peça, no serien ells si no, però no es donen cap més treva.

Foto: David del Val
En tot plegat hi té molt a veure el director que s'han buscat, Jorge Picó, el coautor de "Non Solum". I suposo que també té a veure amb el treball del missatge i el mur que al començament de l'obra ens oculta la història, el mateix mur que va impedir al príncep veure com eren de desgraciats bona part dels seus subdits, i que a poc a poc es va esquerdant i obrint per mostra-nos la realitat al personatge i als espectadors.

Durant una hora, la canalla que hi havia a la sala no es va moure un mil·límetre. Va riure, va mirar, va escoltar, es va emocionar. Cap va sortir plorant ni decebut. Havien vist una història carregada d'emoció. Que acaba amb una oreneta morta i un cor de plom. És el que passa quan el que compten són els valors i no el mercat. I en cada obra que han portat a escena els baldufos sempre hi han posat el cor, un d'aquells que no es fon mai.

21 de gener del 2011

Els Imperfeccionistes

De les casualitats se'n pot fer una vida. Acabo de llegir "El club dels perfectes" del Carles Porta i el següent que trio de la pila és "Els imperfeccionistes" de Tom Rachman. A sobre, tots dos autors periodistes, quina plaga. I fins aquí tot el que tenen en comú. O no, també hi ha aquella ironia i ull clínic de l'ofici.

20 de gener del 2011

Boira

Som siluetes en un escenari de perfils retallats en la boira. Tota la ciutat és un immens teatre d'ombres xineses. El gris ens bafa l'ànim i tot just podem dibuixar-hi amb el dit de la nostàlgia. Mantenim una relació íntima amb aquest embolcall humit, perquè és com si estiguéssim sols quan ens hi submergim. Però no, som el nostre propi fantasma i sabem que algun dia, quan surti el sol, ens dissiparem. Vivim dins un núvol, som només pluja, les llàgrimes d'un hivern implacable.

17 de gener del 2011

El club dels perfectes

El Carles Porta és tot un personatge, d'aquells que saben protagonitzar-se la pròpia vida. Deu ser per això que protagonitzar els llibres que escriu s'ha convertit en un mal (?) costum. La seua darrera obra "El club dels perfectes" apareix a les llibreries amb l'aval d'haver estat guardonat amb el premi Pere Quart d'humor i sàtira, poca broma. Duu com a subtítol "7 dies de disciplina estètica en un hotel spa", que és més que una pista sobre el contingut. El Carles acompanya un tiet a passar uns dies en un centre d'aquests que et renoven xapa i pintura. El Carles fa de Carles i de tiet, no ho sé, però el personatge és impagable. Un d'aquells bon vivant que hi ha tots les cases, capaç de generar les situacions més hilarants pel sol fet de ser-hi. Una troballa.

Per això m'hauria agradat que, com es proposava al començament del llibre, el Carles acompanyés al tiet i no acabés sent a la inversa. Problemes de treballar amb material real i realista. Ja és cert que els periodistes haurien de ser al·lèrgics a la ficció però, tal com està el pati, el millor potser hauria estat donar potada al reporterisme, que tan bé sap treballar el Porta, i explotar la veta Tom Sharpe que s'ha descobert.

El llibre és ideal per desengreixar-se de patracols marcians com el que acabava de llegir. Fresc, àgil, sense ínfules i eficaç per arrencar-te un somriure. Com una bona amanida, que et fa tocar de peus a terra i a la Terra.

15 de gener del 2011

Gilles Apap, a l'Auditori

Va complir les expectatives amb escreix. Gilles Apap es va posar el públic a la butxaca i es va endur els bravos d'un Auditori Enric Granados ple de gom a gom. Una ovació que encara trobo que va fer curt, d'un públic tal vegada sorprés per una proposta poc convencional, però eficaç. Apap sembla que no està gaire per l'ortodòxia a què ens tenen acostumats els directors d'orquestra. Ell surt, tocant el seu violí, de darrere l'escenari, quan l'orquestra ja arrencat. Toca de peu, caminant, movent-se d'aquí cap a allà. Porta el ritme amb el peu, pica de dits per donar la tanda als músics, els parla, s'exclama.

La seua proposta de les "Quatre estacions" de Vivaldi implica que els intèrprets xiulin fragments, que imitin el so del vent, que els violins executin pizzicatos com si toquessin una guitarra. Però tot plegat sense perdre una nota ni la compostura, amb un virtuosisme aclaparador. Amb frescor, innovació, irreverència, però sense caure en el xavacanisme.

El resultat és un concert que vibra d'entusiasme, d'un públic que es lliura incondicionalment al so i a la novetat que regala Apap; però també dels músics, que en algun cas sembla que hagin recordat el que els va dur a aquest ofici. I quants joves espectadors de platea han entés per què paga la pena aprendre'l.

Per a aquells que som oients esporàdics de clàssica és un regal. Sortíem del concert amb el mateix ànim amb què hem sortit de concerts de pop, de rock o de jazz. Sobretot, ens ho havíem passat bé. I amb una bona lliçó, no cal malmetre la música per popularitzar la clàssica.

13 de gener del 2011

Retorn de Mart

He recorregut el planeta veí durant prop de 2.000 pàgines, gràcies a la trilogia del novel·lista nord-americà Kim Stanley Robinson, "Marte rojo", "Marte verde", "Marte azul" (no hi ha edició en català, per variar).  És, sens dubte, una de les millors novel·les de ciència ficció de tots els temps.

El patracol narra l'arribada al planeta d'un grup de 100 científics que s'hi instal·laran per investigar sobre el planeta i constituir una primera colònia. Aviat, però, veuran les possibilitats de canviar la fesomia de Mart per terraformar-la i fer-hi la vida més fàcil. Un canvi a través de diverses generacions, amb implicacions mediambientals, però també polítiques, demogràfiques, socials, econòmiques i, fins i tot, religioses. Amb un procés d'independendització respecte a la Terra i les tensions que implica. No és, doncs, una novel·la de rajos làser i batalletes. La versemblança, l'acurada posada en escena li han suposat a l'autor anys de treball. Això fa que arribi a un detallisme enfarfegós de vegades, amb descripcions minucioses fins a l'extenuació i narracions esllanguides. Sembla una novel·la del segle XXII, escrita amb estil del XIX.

Ara, m'ho he passat bé amb les situacions i estratagemes de política ficció, amb curiositats com la tria del model cooperatiu d'Arrasate, al País Basc, per donar forma a la nova economia marciana. Però, sobretot, amb la sensació de viure immers en l'accidentat i vermellós paisatge marcià. Ideal, com em convenia, per estar més enllà de la Lluna.

11 de gener del 2011

Manel Montañés es descorxa

I després de 17 anys torna per servir-nos un grapat de cançons que han madurat com ell, bé i amb un pacte amb el diable per mantenir-se una dècada més jove. Cançons que tenen cos, omplen i deixen bon regust a l'ànima. La collita de jazz i blues, amb lleugers tocs de pop, és la matèria primera d'unes peces que embriaguen però no deixen ressaca. Lletres arrodonides pel corrent de les vivències i l'experiència, com "De pressa" o "Miratge", o "Lluny de Hollywood" i "Eva divina", que han sobreviscut més que dignament del repertori del Manel als grups Octubre i Tunísia.

L'ingredient no secret d'aquest retorn és el piano de Xavier Monge. La seua aportació sobrepassa amb escreix l'acompanyament per fer també seues les cançons, vestir-les, pentinar-les i perfumar-les perquè surtin a seduir. I sedueixen.

El Manel Montañés, Monta per als amics, va triar l'Antares com a escenari íntim per un retorn que molts volem de veritat. Poder-nos guardar la seua veu, més seua que mai, com la carta d'una amic que caldrà rellegir en els bons i mals moments. Una altra, una altra...

4 de gener del 2011

Has vist l'acudit de l'Ermengol d'avui?

La ciutat queda desdibuixada. Serà un any de boira per a l'actualitat de Lleida. Ermengol deixa de publicar el seu dibuix-columna al diari Segre durant 365 dies. En una carta al director explica que vol més temps per dedicar-se al seu nét i per formar part d'un nou projecte, la revista Orsai. Raons inqüestionables, sens dubte, però que ens deixen orfes de l'anàlisi mordaç, irònica i intel·ligent de les seues reflexions gràfiques. Som molts els que ens hem acostumat a obrir el diari buscant el seu racó, els que hem encetat la conversa del dia amb aquell "has vist el dibuix de l'Ermengol d'avui?". Sempre esperant que la clavi, que dibuixi allò que molts pensem, que ens sorprengui amb una guerxina a la imaginació.


El Paco Ermengol és un dels grans ninotaires del país. Amb un traç carregat de personalitat, genuí. Amb un registre que va des de la tendresa fins a la mossegada més àcida, capaç de repassar tots els registres de l'humor, del més blanc al més negre. Una feina difícil quan esdevé diària, quotidiana i sempre en lluita amb la rutina.

Però aquest home de parlar suau i pausat i mirada inquieta és, a més, un activista cultural de primer ordre, que no s'ha conformat a veure el món a través del paper. Ha impulsat i participat en iniciatives culturals i socials que han enriquit Lleida fins a fer-la llaminera més enllà del terme municipal, amb el Centre Llatinoamericà, la Mostra de Cinema, Humoràlia o les sues pròpies exposicions.

Se'n va una temporada per fer de iaio (dibuixos fins a les farinetes) i dirigir l'art d'una revista, Orsai, que és una iniciativa inèdita a l'alçada dels seus projectes, brillant.

Bé, què hi farem. Però, pel que més vulguis, Paco, torna, que sense tu els ninots de la política no ens fan tanta gràcia.