27 de desembre del 2010

Antologia Pàmias

La vida és una incertesa permanent. És el que ens angoixa i, alhora, el que ens alimenta. Ho sap molt bé el poeta Jordi Pàmias i ens ajuda a reflexionar-hi contínuament a través dels seus versos. D'aquí l'encert del títol de l'antologia "Incerta vida" que li acaba de publicat l'editorial AlfaZeta. Un recull de poemes a cura de Txema Martínez i pòrtic de Sebastià Alzamora, que repassa la trajectòria de Pàmias des dels seus inicis, fins a l'obra més recent. Un regal de Nadal que ens permet recuperar poemes com "La meva casa" i seguir-ne les reformes d'una poètica a què l'autor s'ha mantingut fidel, sense que això l'impedís evolucionar.

Un antologia oportuna, que no oportunista, que permetrà l'aproximació dels lectors a un dels poetes catalans més brillants de pes darreres dècades. Un compendi del bo i millor per a aquells que ja el segueixen i han perdut l'oportunitat d'adquirir algun dels seus llibres.

Més que una nota mereix l'edició d'AlfaZeta. Una portada sòbria i elegant, tapa dura, bon sagnat. Un volum, el segon de la col•lecció Orió que va encetar amb Pere Rovira, que fa justícia al contingut. Excepcional, en poesia, per als dies que corren. Tan incerts.

22 de desembre del 2010

Nou disc de Lo Pardal Roquer

Com si es tractés d'una artesà de la música. El darrer disc de Lo Pardal Roquer, ego vertader del David Esterri, està fet a mà i es nota. Sona com sonaven els discos d'abans i quan el sents te n'adones de com enyores aquell so. Però el disc de Lo Pardal té poc a veure amb la nostàlgia. Lletres punyents, molt punyents, que t'arrenquen més d'una riallada. Impagable, la que fa una paròdia de les cançons pop. Lúcida, la que reprodueix les discussions conjugals.
Però sota la conyeta hi ha un treball musical de rigor. Una genialitat vestida d'intranscendència, molt a la catalana. No la sentireu gaire a les ràdios perquè està editat a Lleida i la cosa va així. No és queixositat provinciana, és denúncia del provincianisme dels mitjans de comunicació del país, que no veuen més enllà de la Panadella. La trajectòria de l'Esterri donaria per més d'un bon article, però viu massa lluny de tot. La bellesa quotidiana dels pardals queda emmudida per les cotorres de la Diagonal. Però danseu, maleïts, danseu...

21 de desembre del 2010

Rosa Maria Calaf, TVE, Universitat de Lleida

Terriblement perduts i venuts. Aquest podria ser el diagnòstic sobre els mitjans de comunicació que va fer la periodista Rosa Maria Calaf fa uns dies a la Universitat de Lleida. La influència de les grans empreses i la defensa dels seus interessos particulars planen sobre les portades i enfocaments dels mèdia. Però no és només això. Les rutines de producció, la precarietat laboral i l'excessiva celeritat per ser el primer s'imposen, massa sovint, sobre el rigor i l'anàlisi. Això en un medi en transformació, on les noves tecnologies han esdevingut molt més que un canvi d'eines i suposen un nou paradigma comunicatiu, on el periodista s'ha de preguntar de nou quin és el seu paper.

És només el diagnòstic. Perquè la Calaf admetia que no tenia una solució. De fet, no només n'hi ha una. Però assegurava que prendre consciència d'aquesta crisi dels mitjans ja era un primer pas.
D'entre totes, i por la cuenta que me trae, em quedaria amb la revalorització del periodista. Les empreses han invertit en tecnologia per millorar, per donar més continguts i més ràpidament. Però no són eines al servei dels professionals, són els periodistes que han esdevingut esclaus de la comunicació immediata. Els mitjans obliden que sense els periodistes i la seua tasca de qualitat els lectors, espectadors, oients, buscaran la informació per ells mateixos en altres bandes, perquè avui és possible. I en perdrà la democratització de la informació, el rigor, la veracitat i viurem a l'ombra permanent del dubte.

Amb totes aquestes reflexions, hom es lamenta que gent com la Calaf es jubili de les redaccions i no pugui deixar pòsit en les noves generacions de periodistes. Però, potser, el que cal és que vinguin a la Universitat i ens tornin a ensenyar què és ser periodista.

14 de desembre del 2010

Segons la llengua amb què es miri...

No m'hauria de sorprendre l'opinió de la ministra de Cultura del govern espanyol sobre la llei del Cinema que va aprovar el Parlament, just abans d'acabar la legislatura. La troba artificial i desproporcionada. Així li va manifestar a l'embaixador dels Estats Units a Espanya, segons un dels cables que ha filtrat Wikileaks. Justament una llei que dóna proporcionalitat a la projecció de pel·lícules en català i defensa el dret dels ciutadans que volem veure els films en el nostre idioma. Una llei que s'enfronta al cinisme biligüista, perquè vol garantir que, almenys, un 50% de les pel·lícules siguin doblades al català. Ara, el que molesta als defensors del bilingüisme és que hi hagi sancions si no es compleix la llei. S'estimen més que als catalans veure un film doblat ens suposi un sobrecost a base de subvencions i ajudes, com si es tractés d'un caprici.
La Sinde no troba artificial ni desproporcionat que es dobli a l'espanyol, com es fa als respectius idiomes a la majoria de països europeus. Ni tampoc que la majoria del cinema que es produeix a l'Estat estigui subvencionat directa o indirectament. És artificial i desproporcionat si es fa en català.
I tot això ho diu per donar la raó a les majors nord-americanes. Les mateixes que dominen el mercat i imposen la projecció dels seus films a les sales. Em pregunto què passarà si un dia aquestes majors es cansen de fer el doblatge a l'espanyol. A hom, això, ara li sembla ciència ficció, però compte.
El nou sistema de patents europeu que ha impulsat la Unió Europea ha deixat fora l'espanyol. És a dir, per registrar una patent per al mercat europeu es podrà fer en alemany, francès i anglès, però no en espanyol o italià. Una normativa que ha causat la indignació del govern de l'Estat, que no vol que la seua llengua sigui considerada de segona. Ah, què se sent?

3 de desembre del 2010

Les veus del Pamano parlen d'Isil


El Pamano flueix i, en un estrany meandre, acaricia la riba del Segre en forma d'exposició a la Universitat de Lleida. Al Centre de Cultures i Cooperació Transfronterera del Campus de Cappont es pot veure aquests dies una mostra que recull com va transformar el poble d'Isil el rodatge de la pel•lícula basada en la novel·la de Jaume Cabré, "Les veus del Pamano". Al lector li servirà per recrear els paisatges que li havia suggerit el llibre; a l'espectador, per conèixer l'intens procés de producció que va transformar Isil en Torena. I a tots dos,el rerefons de les dures mirades dels infants de la fotografia que il.lustra la portada del llibre.


El Pamano flueix encara en la memòria de molts lectors. A la inauguració de l'exposició s'hi podia veure un Cabré navegar-lo amb la il.lusió d'haver esdevingut padrí fa pocs mesos. Qui pogués escoltar-li les batalletes i els contes...

1 de desembre del 2010

Palabras de la muerte

Bon títol per fer viure la paraula de Màrius Torres en espanyol. El llibre l'ha publicat l'editorial DVD i recull una seixantena de poemes traduïts per alguns dels millors poetes espanyols del moment, com Carlos Marzal o Francisco Díaz de Castro, però també per lleidatans com Pere Rovira o Pere Pena. L'edició va a cura de Txema Martínez.
A banda de les magnífiques traduccions, cal tenir molt en compte el pròleg de Antonio Jiménez Millán. A la presentació de llibre a Lleida, Millán va fer palès el bon coneixement que té de la vida i obra de Torres. Va demostrar un entusiasme que, massa sovint, ha faltat al país i als literats catalans per reconèixer i difondre l'obra del poeta lleidatà.
Ara, gràcies a la iniciativa del Txema Martínez, la internacionalització d'un dels millors poetes catalans del segle XX comença de debò. Un dels pocs actes que transcendirà de la irregular celebració del centenari del naixement del poeta.
Jiménez Millán explicava a la presentació que el que pretenia Torres era que els seus poemes es "deixessin" llegir un segle després. Estaria orgullós de veure que no només es llegeixen, també es reescriuen en altres idiomes, i amb la millor lletra possible.