7 d’abril de 2011

L'uniforme de la consellera

Ningú amb dos dits de consciència social pot deixar d'aplaudir la suggerència de la consellera comunista d'Educació, Irene Rigau, que ha posat sobre la taula la possibilitat d'implantar l'uniforme a les escoles. Entre les raons que ha exposat en el seu rampell prêt-à-porter hi ha el d'acabar amb les diferències socials que es manifesten a través de la roba i les seues marques i la comoditat que pot suposar per als pares i mares.

És brillant. Només algú amb la capacitat de treball de la consellera pot esgarrapar el temps necessari per ocupar-se, no sols dels menesters pedagògics, també del fons d'armari de la comunitat educativa.

Però caldria anar més enllà de l'uniforme si volem eradicar d'una vegada per totes les diferències socials, i la injustícia que comporten, de les escoles.


Les carteres. Aquest equipament, aparentment inocu, que serveix per traslladar el material escolar, s'ha convertit en tot un signe identificatiu. Es veu de seguida que darrera la cartera de la Hello Kitty i el Ben 10 s'amaga un símbol d'estatus. Fora, totes les carteres igual. Motxilles pràctiques, eficaces, sense cap decoració que destorbi. I els estoig també, o tots amb Carioca o potada a l'estufa.

Però aquesta lluita de l'escola contra les diferències socials ha d'anar més enllà de les aules. De què servirà la igualtat que ens proporciona l'uniforme si la mama o el papa aparquen un Audi davant de l'escola i recullen la mainada vestits d'IKKS o G-Star? Quina igualtat social és aquesta? Cal imposar unes normes que impedeixin els rocles de mares i pares segons la capacitat mensual de donar-se color a les canes.

I encara caldria anar més enllà, perquè aquesta lluita per la igualtat que defensa l'escola no s'espatlli i la uniformitat ens faci a tots més feliços. Hi ha qui pot pensar que faig demagògia. No, el que és demagògic és que a les aules hi hagi gent que no només sigui pobra, si no que, a sobre, ho sembli.

Si aquests arguments no són suficients, si ho veieu espés, penseu en l'estalvi de temps i criteri (com n'anem de faltats) a l'hora de triar la roba de la canalla. Aquell pitxi, aquells pantalons de pinces... per descomptat, les nenes faldilla i els nens pantalons. I, sobretot, quant de temps no estalviarem sense haver d'educar la canalla en un consum responsable i explicant-los que triem la roba per criteris de comoditat, qualitat i resistència, en lloc de per l'etiqueta que porta.

Que fashion. Perquè després diguin que tots els polítics són iguals...

2 comentaris:

Oscar ha dit...

Brillant. Per un costat la igualtat és el desig i per l'altre, eliminem successions per mantenir els privilegis dels rics. Consellera, som bastant ruquets, però tant com per empassar-nos segons què....

monta ha dit...

És el que tenen els traumes infantils mai solucionats. La consellera trasllada el seu a tot el país pèr a curar-se'l, quan el que hauria de fer és visitar el/la psicòleg. Petons