30 de setembre de 2005

Llibres que te troben

Hi ha llibres que et venen a trobar. Et cauen a les mans no saps com i s'instal·len a la biblioteca personal en un prestatge preeminent. Al valor literari, cultural, hi afegeixen un lligam sentimental que esdevé un nus que et fa memòria del que hi has après. El "Mecanoscrit", de Pedrolo, llegit abans d'hora, "Crim i càstig" uns dies de febre que et feien veure Raskolnikov als peus del llit, la "Solitud" imposada, versos d'Estellés falcats entre els neguits adolescents i altres. Pocs. Llibres que compres de saldo, agafats del prestatge amb condescendència, regals impensats.
Tens aquesta sensació, que t'han triat ells, que et fan seus. Humilment assumeixes el privilegi de ser a la seua col·lecció de lectors.

26 de setembre de 2005

Jo

La individualitat ho és tot. L'home ja no és conforma a ser la mesura de les coses, cadascun de nosaltres volem ser la mesura del món. Aquesta necessitat de reafirmar-se per sobre del col·lectiu, de triar o creure triar el propi destí, s'ha convertit en el leivmotif. Ningú vol ser en un partit polític o formar part de qualsevol engranatge governamental, però mai hi ha hagut tanta gent implicada en organitzacions solidàries. És una crisi de valors estranya aquesta.
És una barreja peculiar d'egoisme a la recerca de la transcendència i capacitat de sacrifici, potser també en benefici de la pròpia transcendècia. En qualsevol cas, molta la gent ha decidit renunciar als dogmes i els intermediaris.
En aquest neguit existencial el difícil és noticiar-se. Cada blog que s'acaba en sec em fa preguntar-me el pitjor.

23 de setembre de 2005

Little Town

És així com se sent. Com un petit poble perdut. La deixadesa de què no es cansa de lamentar-se és part de la seua deixadesa.
El millor de la ciutat és la seua la gent. El pitjor, com aquesta gent tracta la seva ciutat. Una treballada manca d'autoestima l'aboca al conformisme, al provincianisme. I malgrat tot... és el punt de partença. Tothom que vol fugir necessita d'un lloc d'on escapar-se. La ciutat atorga aquesta llavor de fugida a tot aquell que l'habita. Però és un parany. A mig camí sempre en germina l'enyor. La ciutat que sempre és lluny allà on siguis. Un miratge que et reclama el retorn.

22 de setembre de 2005

Per a què serveix un blog?

Sempre he cregut que aquelles persones que escriuen un diari íntim tenen l'íntim desig que sigui profanat un dia o altre. No és que no confii que l'exercici serveixi de catarsi personal per exorcisar els propis fantasmes, però em costa convencer-me que només tingui aquesta funció.
Suposo que els blogs fan de calaix mig obert, de llibreta abandonada sobre la tauleta, de quadern perdut en un autobús. Passa el mateix amb aquells que "nomesescriuenperaellsmateixos" que és una categoria d'escriptors que mai he entés. Perquè no puc entendre que la literatura no sigui comunicació i, per tant, necessiti d'un emissor i un receptor.
No crec, però, que aquestes siguin les úniques possibilitats d'aquests quaderns de bitàcola. Més d'un comunicador tremola davant la possibilitat que els media deixin de ser mass i el mirall s'escatxigui en milers de bocins. Ara la realitat pot esdevenir cal·leidoscòpica i a ells mai els han agradat els dibuixos complexos.
Aquest blog, doncs, és això, un diari, un quadern, una llibreta, un mitjà. Impúdicament descuidat per esplai del meu narcisisme.