19 de setembre de 2008

Cent vint-i-quatre

En falta un. Torna a repassar el plec de folis. En falta un. Per no descomptar-se, fa piles de deu. Però el darrer dels muntets li ho confirma, només té quatre folis, cent vint-i-quatre en total. Es queda perplex. Torna a aplegar els fulls en una pila i, un per un, comprova que cap no s’hagi enganxat o, si més no, si hi ha alguna pàgina prou atapeïda per fer aparèixer la cent vint-i-cinc. No s’ha enganxat cap foli i cap final no li permet guanyar una pàgina.

No s’ho esperava. Quan va enllestir el recull de contes, no va parar esment en la quantitat de paper que ompliria. Fins que va decidir presentar-se al premi. Mínim: cent vint-i-cinc fulls, mecanografiats a doble espai, deien les bases. Ja li estava bé. Va fer els seus càlculs i més o menys quadrava. No havia de tindre problemes per fer-ne de més. Però, a l’hora de la tria definitiva, havia descartat molts relats. Ara, tenia el temps just per fer les còpies, enviar-les per correu i es trobava que faltava un full, un DIN-A4, per complir els requisits de les bases. Es preguntava com havia pogut ser tan descurat. Però no era això. De fet, n’havia estat molt, de curós, perquè havia trenat un llibre a consciència. Havia destriat el bo i millor i després l’havia estructurat amb el ritme adequat. Era el llibre que volia.

Va tornar a l’ordinador. Potser si canviava el tipus de lletra, va pensar, en tindria prou. Però cap, fora de la Times, amb què havia escrit el llibre, i escrivia sempre, no el convencia. L’interlineat no el podia tocar. Afegir unes línies en blanc a l’inici de cada relat no li servia de res. No li quedava altre remei que afegir un parell de paràgrafs en alguns dels contes. Allargassar uns diàlegs, estirar alguna descripció, dilatar alguna trama. Però en quin conte? S’havia esforçat massa, polint-los amb paciència, amb constància, per, tot d’una i de qualsevol manera, posar un pedaç en un d’ells. No. De què li serviria espatllar el llibre? I, d’altra banda, no tenia més remei que fer-ho, perquè necessitava presentar-se al guardó, necessitava desfer-se d’aquell volum d’un cop, necessitava passar pàgina. Mai no s’hauria pensat que la pàgina no el deixés passar.

Esborranys. Va agafar la pila de contes descartats i va repassar-los un per un. Massa espès, avorrit, no s’entén, absurd, infantil, previsible. Recordava amb detall tots i cadascun dels motius que li havien fet descartar-los en un procés llarg, meditat, a consciència. Embotir-ne algun al recull seria això, embotir-lo. Malmetria l’equilibri, trencaria el to. No volia, per res, malmetre el llibre.

I si simplement es presentava amb cent vint-i-quatre fulls? Qui hi pararia esment, al cap i a la fi? Un full de més, un full de menys, què més donava? I si hi havia el típic primmirat al jurat? El llepafils, el legalista, el “un moment, aquest candidat no compleix les bases”? I si, i si, i si, collons.

Les notes. Un conte curt, una idea que li donés almenys un foli, millor dos. Alguna cosa que encaixés, que no desentonés, senzilla, discreta. Però no. Sabia que no. Ho havia exhaurit tot. Havia provat, encara que fos mínimament, totes les idees.

Va engegar l’ordinador, va obrir el processador de textos. La pantalla en blanc. Va mirar-se el rellotge. Una hora. Havia bastit històries en menys temps. Però, per ràpides i precàries, també eren les que li havien ocupat més temps de revisió i correcció. No pagava la pena donar-hi tombs. Una història, una idea i prou, quina? “Hi havia una vegada…” Una vegada en què era fàcil escriure contes. Relats que fluïen, històries improvisades que s’anaven trenant amb naturalitat. “Hi havia una vegada…” Una vegada un escriptor desesperat per escriure el darrer conte d’un recull que havia de presentar a un premi literari i li faltava un trist foli per completar-lo. Desesperat, exhaurides totes les possibilitats, s’asseu davant l’ordinador per teclejar una darrera història, que no sap per on començar.

En falta un. Torna a repassar el plec de folis. En falta un. Els finals tancats sempre li han agradat. Per no descomptar-se, fa piles de deu. És conscient que és un recurs molt gastat, però de vegades funciona. El darrer dels munts li ho confirma, només té quatre folis. De vegades, la història ho demana, flueix inevitablement, cap al seu origen i, malgrat la previsibilitat, cent vint-i-quatre en total, no defrauda les expectatives. Es queda perplex. Es pregunta si el lector s’adonarà que li aixequen la camisa, com si es tractés d’un truc barroer, o si el dubte, expressat així, encara és un bon final.