22 d’abril de 2013

El dol de Txema Martínez

"No es pot escriure amb el cor, no es pot escriure amb el fetge, amb les vísceres. S'ha d'escriure amb el cap..." ens explicava el professor Xavier Macià a les classes de literatura de primer de carrera. I escoltàvem incrèduls com desmuntava els nostres axiomes de poetes romàntics, autodidactes del vers barat.

De tots els que teníem vel·leïtats literàries en aquelles aules qui millor se n'ha sortit és el Txema Martínez. Possiblement una de les persones més viscerals que conec i l'única capaç de mantenir-les a ratlla quan es tracta de passar pel sedàs de la poesia els sentiments. 

Explico això perquè el Txema Martínez acaba de publicar un dels millors poemaris que s'han escrit mai en aquesta ciutat i al país. L'únic que no hauria volgut escriure mai.

8 d’abril de 2013

1714, Victus

La novel·la històrica em té posat setge des de fa uns quants mesos. Vaig acabar l'any amb la lectura de "1714" d'Alfred Bosch i l'he començat amb "Victus" d'Albert Sánchez-Piñol. Molt apropiat, per als temps que corren. Això sí, he acabat empatxat de guerra de Successió, revisionisme històric i patriotisme frustrat. Però reconec que he capitulat a la proposta dels dos autors, amb més o menys condicions.
Reconec que cercava, com molts lectors, conèixer una mica millor la història del país, sobretot d'aquest capítol clau, sense haver d'endinsar-me en rigorosos i asèptics volums d'història. M'he esperat que fessin "la pel·lícula". No sé què hi tindran a dir els historiadors de les dos recreacions que han fet els novel·listes, però jo n'he quedat satisfet.
La guerra de Successió i la caiguda de Barcelona el 1714 és un drama col·lectiu, com totes les guerres. I com tots els grans conflictes bèl·lics té repercussions que van més enllà del seu temps. Per a mostra, aquest país, que intenta resoldre encara la seua identitat i com governar-la. Pocs països deu haver que celebrin una derrota com a fita identitària (Glups, Spoiler?). Però és que nosaltres en sabem molt, de perdre.

8 de juny de 2012

Gràcies per les entrades. En memòria de la Julieta Agustí.

Què hi faig jo aquí? Em devia preguntar mentre cosia braços i cames de titelles i els farcia d'escuma. Era a casa de la Julieta Agustí i el Joan Andreu Vallvé, amb una pila de gent que no coneixia de res, però que compartien una estranya passió pels titelles i per la feina dels amfitrions, com la meua dona, que m'hi va arrossegar. Després, quan aquells titelles van prendre vida, vaig entendre què els enlluernava. I jo també vaig acabar intoxicat de la màgia dels titelles, de l'art de la manipulació, la capacitat de donar vida a un objecte, aparentment inanimat.

23 d’abril de 2012

Passa-ho

Fotografies digitals que passen a paper, festes tradicionals que s'escampen com un virus, blogs que es converteixen en revistes. És el resultat de combinar l'acció a la web i les xarxes socials i al món tangible. Una mesurada barreja d'online i offline. La clau per fer reeixir qualsevol iniciativa a través d'Internet. Parlo de la feliç coincidència de l'exposició fotogràfica de Jordi V. Pou, la nova revista La Quera i el Sant Jordi que han organitzat a Puigverd de Lleida. Tres propostes i tres exemples del bon aprofitament de la xarxa com a eina de creació i promoció.

2 de març de 2012

Qui dubta avui en dia d'en Guillem Tell?*

El darrer estiu me'l vaig passar escrivint l'adaptació de l'òpera "Guillem Tell", de Rossini, per a la companyia de teatre La Baldufa. L'obra s'estrena aquest dissabte al Liceu, que és qui va fer l'encàrrec als baldufos. Ells no ho sé, però jo no sé si sentir-me com Guillem tensant l'arc o com el seu fill, esperant que l'heroi l'encerti.