Sempre he cregut que aquelles persones que escriuen un diari íntim tenen l'íntim desig que sigui profanat un dia o altre. No és que no confii que l'exercici serveixi de catarsi personal per exorcisar els propis fantasmes, però em costa convencer-me que només tingui aquesta funció.
Suposo que els blogs fan de calaix mig obert, de llibreta abandonada sobre la tauleta, de quadern perdut en un autobús. Passa el mateix amb aquells que "nomesescriuenperaellsmateixos" que és una categoria d'escriptors que mai he entés. Perquè no puc entendre que la literatura no sigui comunicació i, per tant, necessiti d'un emissor i un receptor.
No crec, però, que aquestes siguin les úniques possibilitats d'aquests quaderns de bitàcola. Més d'un comunicador tremola davant la possibilitat que els media deixin de ser mass i el mirall s'escatxigui en milers de bocins. Ara la realitat pot esdevenir cal·leidoscòpica i a ells mai els han agradat els dibuixos complexos.
Aquest blog, doncs, és això, un diari, un quadern, una llibreta, un mitjà. Impúdicament descuidat per esplai del meu narcisisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada