29 d’abril del 2009

Com d'una casa

Poques vegades em passa que un poemari em parli d’una manera tan transparent com aquest. Obres la porta i tens la sensació que ja hi has estat, que aquestes parets, aquestes habitacions et són familiars. L’Enric Boluda és un amfitrió dels que pateix perquè te trobis còmode, a gust. I no hauria de patir gens, perquè la casa que ell ha aixecat -quants poetes voldrien tenir els fonaments que té aquest llibre- està moblada amb versos que t’expliquen, enginyosos i certs. Tanques la porta i saps que, d’una manera o altra, hi tornaràs. Si és que part de tu no s’ha quedat còmodament instal·lat en algun poema.

1 comentari:

L.R.R. ha dit...

Jejeje.. no has estat gens crípic aquí Pinyol...
Per a mi, aquest poemari és el millor mirall per veure-hi reflectida una casa que és la meua.

N'estic tan orgullosa d'aquest poemari, com si fos meu.
Encara que... què cony.. una miqueteta meu sí que és.