5 de juliol de 2011

"L'home de la maleta", de Ramon Solsona

Des que treballo envoltat de músics tinc una nova perspectiva del personal que es dedica a crear i recrear amb els sons com a matèria primera. He d'admetre que estan tocats (umm, sí, és el verb) per una divinitat pròpia, que els permet extraure art de fórmules pràcticament matemàtiques. És una cosa que mai m'ha deixat de sorprendre, per molt que la poesia, de vegades, s'hi assembli. Per això, quan em va caure a les mans el darrer premi Sant Jordi, "L'home de la maleta", de Ramon Solsona, vaig pensar que potser tindria la possibilitat d'aprofundir una mica més en particularitats d'aquests alquimistes del so. Però el solo que interpreta el seu protagonista, un vell músic d'orquestra de patxanga, va molt més enllà.

Venerando Cachaldora Mallons. Un nom que no s'oblida, com el personatge que el pateix. Músic jubilat i vidu recentment que no sap què fer de la seua vida, però que una cosa té clara, vol viure en família. Per això es ven el pis i proposa a les seues filles repartir-se els diners a canvi que el deixin passar una temporada a casa de cadascuna. El músic que ha voltat de poble en poble torna, doncs, a carregar amb la maleta amunt i avall, com ha fet tota la vida. I tot això ho sabem perquè no se li acut altre cosa que escriure unes memòries on explica aquestes circumstàncies, la seua vida de músic i, sobretot, l'amistat que l'uneix amb dos companys-germans amb qui va compartir vicissituds a la casa de la Caritat durant la dura postguerra. Tots tres, doncs, orfes. El trio Bella Aurora.
La manera particular que té el protagonista d'explicar la seua realitat és el cor del llibre. Amb un llenguatge col·loquial, planer, políticament incorrecte, que mataria Fabra i faria feliç Amades, podem veure amb els ulls desconcertats d'un home del segle passat un món que ja no comprèn ni vol comprendre. És molt divertit, molt. I no per això mancat d'una certa reflexió a l'entorn dels abismes generacionals, de la veritat encara no prou explicada de la dictadura franquista (un cop més), dels models de família, la manera i el sentit de fer música el respecte als vells, i un llarg etcètera.
Solsona ha aconseguit crear un personatge que formarà part de la galeria personal de vells literaris entranyables, carregats de la saviesa que dóna el pas del temps i la ignorància i ingenuïtat que també suposa aquesta lenta regressió a la infantesa. L'avi que tots hauríem volgut tenir, encara que fos músic.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Vaig a la llibreria a comprar-lo.
Bona ressenya!

Xavier Solé

jomateixa ha dit...

el tinc a lallista de pendents... ja veurem...