2 de març de 2012

Qui dubta avui en dia d'en Guillem Tell?*

El darrer estiu me'l vaig passar escrivint l'adaptació de l'òpera "Guillem Tell", de Rossini, per a la companyia de teatre La Baldufa. L'obra s'estrena aquest dissabte al Liceu, que és qui va fer l'encàrrec als baldufos. Ells no ho sé, però jo no sé si sentir-me com Guillem tensant l'arc o com el seu fill, esperant que l'heroi l'encerti.


Mentre resolia les qüestions mètriques i de llenguatge, no em deixava de preguntar com ens ho faríem per explicar una història que no és altra cosa que la història de tants pobles i la seua lluita d'alliberament nacional. Política i canalla... no em feia el pes. Però va ser en Guillem qui em va convèncer que pagava la pena i em va descobrir l'actualitat del text. En Tell no és res més que un Clint Eastwood. Un paio que es resisteix a lluitar, a formar part de l'enrenou polític que l'envolta, no està per causes ell. Però, finalment, no pot evitar veure's implicat, davant tanta injustícia. I, aleshores, en Clint/Guillem, entra en acció de forma implacable. Només en Gessler, el dolent de la pel·lícula, és capaç de dur-lo fins al límit, quan l'obliga a fer punteria en una poma sobre la cap del seu fill. No es pot demanar més crueltat, però tampoc més emoció.

Capficat en el text, em vaig oblidar de per a qui treballava. Com a escriptor, hom aprèn ràpid que un cop l'obra és en mans dels lectors ja no és només teua. El bon lector participa del procés creatiu i es capaç de descobrir elements que el mateix autor mai hauria pensat que eren presents al seu text. Però, en aquest cas, el text forma part d'un tot musical, d'una òpera. Només és una part de la dramatúrgia de la Baldufa, de la seua capacitat d'interpretació, de la seua gran imaginació escenogràfica, de la bona traça del seu director musical, l'Albert Romaní, de l'alquímia del seu director d'escena, el Ramon Molins. Què en seria d'aquell text en què jo havia dipositat esforç i tants dubtes?

Dubtes que es van dissipar quan vaig poder veure un assaig general. I en vaig sortir molt orgullós. Orgullós d'haver participat en un projecte com aquest, orgullós que La Baldufa m'encomanés el text, de veure la solvència amb què han resolt l'adaptació per a infants d'una òpera complexa. Fa justícia al gènere i és un espectacle total.

Ara "Guillem Tell" és una història divertida, sense perdre emotivitat. I sense renunciar a parlar d'injustícia, de lluita, de maldat, és capaç de mostrar-nos la part solidària d'un poble, o com la solidaritat pot vèncer un tirà. Per a mi ja és un èxit, però no són els meus aplaudiments els que la jutjaran.

Només em queda donar les gràcies a en Tell. En tinc prou de mirar-lo als ulls i alçar una mica la barbeta. Ell ja m'entén. No està per romanços. Es carrega a l'espatlla la ballesta i s'allunya bosc endins, potser camí de Denver.

*Amb música d'Antònia Font: "Qui dubta avui en dia d'en Clint Eastwood"

3 comentaris:

pinçat ha dit...

Friso per veure-la. Felicitats, mestre, ens calen uns quants Tells, només cal llegir el diari. Ja pots dir que tens com a mínim dos Clint Eastwood a casa ;)

Enric Pinyol ha dit...

Gràcies amic. Sí, tan Clint Eastwood, m'estaré obsessionant

Anna Sàez Mateu ha dit...

No ho sabia! L'enhorabona. Clint no falla mai, home, ja veuràs com encertarà la poma! Me n'alegro molt, Enric. ...i companyia! Companyia la Baldufa, concretament.