8 d’abril de 2013

1714, Victus

La novel·la històrica em té posat setge des de fa uns quants mesos. Vaig acabar l'any amb la lectura de "1714" d'Alfred Bosch i l'he començat amb "Victus" d'Albert Sánchez-Piñol. Molt apropiat, per als temps que corren. Això sí, he acabat empatxat de guerra de Successió, revisionisme històric i patriotisme frustrat. Però reconec que he capitulat a la proposta dels dos autors, amb més o menys condicions.
Reconec que cercava, com molts lectors, conèixer una mica millor la història del país, sobretot d'aquest capítol clau, sense haver d'endinsar-me en rigorosos i asèptics volums d'història. M'he esperat que fessin "la pel·lícula". No sé què hi tindran a dir els historiadors de les dos recreacions que han fet els novel·listes, però jo n'he quedat satisfet.
La guerra de Successió i la caiguda de Barcelona el 1714 és un drama col·lectiu, com totes les guerres. I com tots els grans conflictes bèl·lics té repercussions que van més enllà del seu temps. Per a mostra, aquest país, que intenta resoldre encara la seua identitat i com governar-la. Pocs països deu haver que celebrin una derrota com a fita identitària (Glups, Spoiler?). Però és que nosaltres en sabem molt, de perdre.


Per fer aquest viatge en el temps, les dos novel·les ens proposen de seguir un protagonista sense ganes de ser-ho. En el cas de "1714", un estrany anglès que es veu immers en el conflicte sense voler-ho. A "Victus" és un català que torna a la península després d'haver-se format com a enginyer militar a França. És a través de la seues mirades i les seues vivències que viurem la guerra de Successió, el setge de Barcelona i el fatal desenllaç. És curiosa la coincidència en la tria de dos personatges aliens al moment que viu Catalunya i que hi arriben com a estrangers i acaben involucrats fins a les darreres conseqüències. Potser un alter ego dels mateixos novel·listes, que volen submergir-se a la història i, alhora, mantenir una distància que els permeti ponderar els fets. Perquè tinc la sensació que en molts moments això és el que pretenen els autors, poder donar una visió heterogènia de la història, amb tots els matisos que calgui. Inevitable, d'altra banda, per no caure en el panfletarisme patrioter. Els dolens són els dolents i els bons són els bons, però també hi ha bons dolents i dolents no tan dolents. És en aquest sentit que les dos novel·les ens permetran visitar els bàndols enfrontats, borbònics i carlistes, i tenir una bona perspectiva de la majoria de personatges històrics involucrats.
No és l'únic esforç encomiable. No deixar-se arrabassar per l'èpica és un altre dels elements que les dos obres tenen en comú. I cal tenir en compte que la història té, en el fons, una èpica ineludible: una ciutat que s'entesta a resistir en defensa dels seus drets i privilegis, malgrat que el rei que vol servir els ha abandonat i es veuen abocats a una derrota aplastant.
L'altra coincidència és deixar galdós Rafael Casanova. Creieu-me que no mirareu igual l'ofrena floral que cada Diada li fan partits polítics i institucions i potser començareu a entendre l'homenatge que es fa al Fossar de les Moreres. 
Però no vull donar la sensació que són dos novel·les iguals. El llenguatge, sobretot el registre, entre una i altra són molt diferents. L'estructura també. L'obra de Bosch és, de fet, una trilogia i la de Sànchez-Piñol d'una sola peça. A Bosch l'interessa la diplomàcia, a Sànchez-Piñol, l'art i males arts de la guerra, sobretot les tècniques de setge. Bosch destaca el paper de la burgesia, Sànchez-Piñol el dels miquelets. Són iguals i diferents en la mesura que parteixen dels mateixos fets i escenaris i en fan la pròpia lectura.
I totes dues novel·les reïxen de la derrota que poden ser elles mateixes. Qui vol llegir una història de la qual ja coneix el final?
A banda de les lliçons d'història d'un episodi més commemorat que conegut, n'he tret una certa dosi d'autocompassió i una mostra més que cal conèixer el passat per entendre el present. Però no estic tan segur que serveixi per no repetir els mateixos errors en el futur. 
En 300 anys no hem sabut fer-nos entendre pels veïns. De fet, no hem sabut fer que entenguin que ens hem d'entendre. I tampoc ja no veig que tinguem l'obligació de fer un esforç que, al cap i a la fi, encara ha semblat pretensiós. Qui ens hem cregut que som?
Han passat 300 anys i l'escenari ja no és el mateix. Però fot tant que les raons encara ho siguin...