26 de juliol del 2008

Un far

El sol d’estiu guspireja en un calidoscopi vibrant sobre la làmina d’aigua i l’hipnotitza. Plantat a la vora de la piscina municipal, sospesa la liquiditat del seu present incert. Vol submergir-se, ha de fer-ho, però no pot. Sent, esmorteïdes per la calitja, les rialles i els xiscles de la canalla, que no tem la cremor de la tarda ni la profunditat, que no tem l’aigua com ell. Fa un pas més i s’atura.

Tanca els ulls i escolta el xipolleig de l’aigua. La remor constant de les onades i el cruixir de les taules de l’embarcació precària. Per un moment, torna a sentir els membres entumits, castigats per la posició encarcarada que va haver de guanyar a la resta de cossos que l’acompanyaven. Des que el motor es va aturar per manca de combustible, ningú va dir res. No hi havia res a dir, quan l’horitzó que els envoltava per totes bandes va deixar de ser una esperança. Algú li va sacsejar lleument la cama. Va alçar els ulls. Una dona li suplicava amb la mirada, amb la cara, amb el cos, amb l’aire que exhalava. Ell li va passar la cantimplora. La dona en va traure el tap, frenètica, i el va acostar als llavis del nen que duia als braços, però només en va caure una gota, una de sola, que va inundar el darrer alè de la criatura. La dona va dedicar el seu a plorar-li una cançó de bressol.

Una empenta el retorna. El noi que l’ha sotragat mentre persegueix un altre vora la piscina no s’ha molestat a disculpar-se. Tant és. L’horitzó aquí, almenys, està fet de murs que tanquen el recinte. Recorre aquell perímetre amb la mirada. Per sobre de la paret, la ciutat, els blocs de pisos, milers de finestres i, després, aquell estrany monument. Una torre que s’alça al capdamunt d’un turó. Com un far.

Un far, va dir algú. Però només veia la nit i milers d’estrelles com llànties congelades. I, de sobte, una d’elles va parpellejar com si se sorprengués d’estar viva. Un far, remugaven les veus de la barca, temoroses que només fos un altre vaixell que no les volgués escoltar. Llum, llum, foscor, llum. El batec del somni. Van dedicar les darreres forces a remar en direcció a la promesa, seguits, encara, pel darrer cos que havien llençat a l’aigua.

Tots es riuen d’ell quan els diu que aquella torre sobre el turó és un far apagat que s’enyora del mar. Malgrat les rialles, per si de cas, sempre procura guaitar-lo mentre navega cada dia entre l’oceà de fruiters i, de nit, somia que parpelleja. Llum, llum, foscor, llum.

Torna a la vora de la piscina. Des d’aquell dia que no s’ha tornat a submergir. Quan van albirar la costa, ja clarejava. Malgrat que s’havien desfet de qualsevol llast que s’assemblés a un cadàver, tenien la sensació que no avançaven. Però, de cop, el vent va canviar i les onades van fer més àgil el seu impuls esgotat. La terra va guanyar espai al cel. Quan va incorporar-se, amb les mans escorxades i els ulls entelats pel reflex del sol, va defallir. Davant d’ells s’alçava un penya-segat on les onades esclataven. Semblava que només ell entengués la situació. Si no aconseguien canviar de direcció i vorejar aquella punta, acabarien esclafats contra els esculls. Però ja era massa tard. Esgotats, tothom havia deixat de vogar. Els més exhausts s’havien deixat caure al fons de la barca, altres cridaven desesperats com si volguessin que el penyal s’obrís i els deixés pas. Va entendre que l’única sortida que tenia era aconseguir vorejar la punta nadant. Es va traure la roba i en va fer un farcell. Va desclavar, com va poder, una de les taules que els feien de seient i es va plantar dret. En veure’l tan resolut, alguns el van voler seguir.

Com en aquell mateix instant, amb els peus just al cantell de la piscina, tanca els ulls al sol del migdia i fa una passa.

La fredor sobtada de l’aigua li va saturar els sentits. Va obrir els ulls i es va saber submergit en la blavor. Instintivament, va voler respirar, però la glopada d’aigua li va recordar que era en un element nou. Un element que encara havia de dominar. No sabia nadar. No hi havia on aprendre’n d’on venia. Mai havia tingut prou aigua per cobrir tot el seu cos sencer. Quan va deixar el poble, va prometre a sa mare que s’aprendria, que seria el primer que faria quan arribés al mar. Son pare li va recordar, com sempre, que les coses importants no es poden deixar pel final. Nadar era important.

Aferrat al tauló, va retornar a la superfície. Aire. Va estossegar i vomitar l’aigua que havia empassat. De seguida, va entendre que calia mantenir un cert equilibri i no remenar-se gaire per surar amb la fusta. Va mirar al seu voltant i va veure com s’allunyava la barca cap a les roques. Una mica més a prop seu, un altre home, també agafat a una taula, picava l’aigua amb les cames per avançar. Primer amb por, glopades, però cada cop amb més confiança, va començar a moure rítmicament les cames. Quan es cansava, deixava que les ones el portessin. Aviat va començar a veure l’obertura de la badia i, al fons, semblava haver-hi una platja. Una fiblada d’adrenalina li va donar forces per xipollejar una mica més. L’esquena li cremava i sentia el cap a punt d’esclatar. Només sabia que havia de mantenir-se agafat com fos a la taula. No soltar la taula, passés el que passés. Per molt esgotat que estigués, per més ganes de rendir-se, de deixar-se defallir, de dormir, descansar. Per més que el pes tibés avall, cada cop amb més força, i els braços, les mans entumides, comencessin a lliscar. Es va tornar a submegir. Aquest cop la taula no el tornaria a la superfície. Els genolls van tocar el fons sorrenc i després les mans. Quan no va poder més, va obrir la boca. La glopada salada als pulmons va tornar a disparar-li l’instint. Inconscientment, es va donar impuls amunt i, sense adonar-se’n, ni entendre com, es va trobar de peu, al mig de la badia, a uns metres de la riba.

És un fenomen estrany, que per segon cop l’enlluerna. Està de peu, dins la piscina, envoltat d’aigua. Se sent lleuger i fràgil. Mesura cada passa i manté els braços aixecats com si volgués aferrar-se a l’aire. Tothom és aliè al seu prodigi. Avança a tentines, mentre l’aigua el cobreix cada cop més. Té por, però sap que hi pot lluitar. Té por, però li cal enfrontar-s’hi per aprendre a nadar. Ho va prometre i no pot tornar a casa sense haver-ne après. Almenys tornar a casa amb alguna cosa de profit, alguna cosa que els faci sentir orgullosos. Perquè el que vol ara és tornar a casa.

Amb l’aigua al coll, aixeca la barbeta i, lentament, gira sobre ell mateix. Allà hi ha el far. El sol, entre les agulles del capdamunt de la torre, guspireja un parell de cops. La llum torna a bategar. Agafa aire i es llança endavant.

Va arribar a la platja de quatre grapes i no es va aturar fins que la sorra seca, bullent, li va omplir les mans. De sobte, es va fer el silenci. Només les ones llepant la platja. Es va posar dempeus i va mirar al seu voltant. Va trobar ulls encuriosits a les cares perplexes de la gent. Un nen l’assenyalava i sa mare li va distreure el gest ràpidament. La següent onada va marcar de nou el ritme de la funció i tothom va reprendre el seu paper. Homes i dones prenent el sol, castells de sorra, pales i pilotes, para-sols multicolors, corredisses i escatxics.

El mateix parèntesi silenciós que es produeix quan treuen el seu cos de la piscina. Una falsa reverència, momentània, que rebenta el sorollós llançament en bomba de la canalla. Tornen els crits, les veus i les rialles. Però ja és només una remor que s’apaga. Només l’impuls de l’aire que algú prova de fer-li entrar als pulmons. Un darrer alè. Llum, llum, fosca.

29 de desembre del 2005

La maleïda muntanya

La realitat supera la ficció i la vida imita l'art. El llibre de Carles Porta "Tor. Tretze cases i tres morts" és una excursió per la imprevisible condició humana.
Porta ha fet un exercici difícil, narrar la seua experiència al voltant de la investigació i l'elaboració d'un reportatge televisiu sobre la muntanya i el poble de Tor, la tràgica polèmica sobre la propietat i els interessos que emboiren una enorme mola a cavall de Catalunya i Andorra.
L'encert del llibre és aconseguir explicar els fets de forma novel·lada sense trair les exigències d'exactitud i versemblança que requereix l'assaig periodístic. En aquest sentit, Porta ha estat molt encertat en la tria i l’ús de la primera persona. D'entrada, perquè assumeix el que és, un narrador dels fets amb una visió inevitablement subjectiva, sense oblidar mai, però, l'equanimitat. Això permet una doble lectura, l’exposició dels resultats de la recerca sobre els assassinats i interessos al voltant de Tor, però també la narració del procés investigador.
El lector, doncs, es posa a la pell del reporter que prova de trobar el cap del fil d’un cabdell que creix i s’enreda a cada pas. I, com ell, viu en tensió cada nova descoberta i nova incertesa. Alhora, Porta ha estat prou hàbil per fer-se servir —per cert amb una encomiable sinceritat— sense eclipsar els vertaders protagonistes de la història.
Carles Porta diu que aquest llibre respon a la necessitat d’exorcitzar una quimera que va anar més enllà de l’elaboració d’un reportatge. Potser la maledicció de Tor sigui aquesta, la muntanya fa propietat seva tot aquell que hi acosta l’ànima. Ja ens ho explicarà...

29 de novembre del 2005

L'edat de les paraules

La darrera novel·la d'Emili Bayo, "L'edat de les paraules", m'ha dut de viatge, com al seu protagonista, a la pròpia infantesa. He tornat a recórrer els viaranys on cada lectura es va quedar fixada a un instant de la vida. És veritat, els llibres ens donen coneixement, diversió i tantes lliçons, però en cada volum també deixem imprès intrelínies el moment vital en què vam llegir-lo, un mapa de la travessia per la frontera de la realitat i la ficció, del què érem i vam esdevenir.
Als prestatges guardo la memòria pròpia i aliena. De vegades, fins i tot, amb el dubte de saber quina és quina.
Li dec un peu de pàgina a l'Emili.

26 d’octubre del 2005

La cara no s'ens cau de vergonya

El cel s’ens cau al damunt”. Així es titula la darrera aventura d’Astèrix segons la particular versió de l’Editorial Salvat. A la portada, l’heroi gal i el seu company Obèlix batallen aliens a les errades ortogràfiques que planen sobre els seus caps. Alguna mena de poció màgica ha fet que al traductor li pivoti l’apòstrof i transformi el verb caure en reflexiu.
L’editorial, advertida del flagrant error, va anunciar de seguida que demanaria als llibreters que retiressin el volum i que iniciaria una nova distribució. Ahir, dos setmanes després, encara vaig poder veure en un parell d’aparadors el còmic sense corregir.
Tenia raó Monzó, el millor que podem fer-li al català és l’eutanàsia. Que no pateixi més.
No només sorprèn que una editorial pugui arribar a distribuir un llibre amb faltes d’ortografia al títol, causa perplexitat l’actitud dels llibreters respecte a aquest error. Els llibreters, amatents sempre a recordar-nos la seua missió de baluards de la cultura i la llengua, es passen per caixa la dignitat de l’idioma.
Això només passa amb els llibres. A cap comerciant se li acut exposar i vendre un producte tarat a preu d’article de qualitat, ni en temporada de rebaixes. Esclar que dubto que trobessin compradors prou tòtils per deixar-se engalipar. Però amb un producte cultural, al qual se li suposa un valor afegit més enllà de l’entreteniment, no passa res. Portades brutes, fulls rebregats, lloms escantellats, faltes d’ortografia. A ningú se li passa pel cap de demanar un descompte pels defectes, o almenys que li canviïn el volum. No passa res. Si tan poc valor tenen els llibres, per què ens escarrassem a promocionar la lectura? Ens cal un suport degenèric al llibre en català?
Friso per tenir a les mans un exemplar del darrer Astèrix amb la portada sense faltes d’ortografia. Es cotitzarà bé d’aquí a uns anys com a llibre de col·leccionista. Llibres sense faltes només per a bibliòfils. Aquests catalans són bojos.

10 d’octubre del 2005

País

Ser català no vol dir ser ciutadà d'un país, és una mena d'estat virtual (estat en minúscula, esclar). Es caracteritza per tenir una noció vaga d'un mateix, quan la pròpia identitat esdevé un insegur reflex en un mirall antic. Com aquell personatge de Woody Allen que de sobte queda desenfocat.
Ser català produeix cansament. És un estigma volgut que cal reivindicar a cada moment. I aquest excés de voluntat alhora te traeix i converteix cada autoafirmació en una ganyota sobreactuada.
Tanmateix no ho puc evitar, estic català.