El sol d’estiu guspireja en un calidoscopi vibrant sobre la làmina d’aigua i l’hipnotitza. Plantat a la vora de la piscina municipal, sospesa la liquiditat del seu present incert. Vol submergir-se, ha de fer-ho, però no pot. Sent, esmorteïdes per la calitja, les rialles i els xiscles de la canalla, que no tem la cremor de la tarda ni la profunditat, que no tem l’aigua com ell. Fa un pas més i s’atura.Tanca els ulls i escolta el xipolleig de l’aigua. La remor constant de les onades i el cruixir de les taules de l’embarcació precària. Per un moment, torna a sentir els membres entumits, castigats per la posició encarcarada que va haver de guanyar a la resta de cossos que l’acompanyaven. Des que el motor es va aturar per manca de combustible, ningú va dir res. No hi havia res a dir, quan l’horitzó que els envoltava per totes bandes va deixar de ser una esperança. Algú li va sacsejar lleument la cama. Va alçar els ulls. Una dona li suplicava amb la mirada, amb la cara, amb el cos, amb l’aire que exhalava. Ell li va passar la cantimplora. La dona en va traure el tap, frenètica, i el va acostar als llavis del nen que duia als braços, però només en va caure una gota, una de sola, que va inundar el darrer alè de la criatura. La dona va dedicar el seu a plorar-li una cançó de bressol.
Una empenta el retorna. El noi que l’ha sotragat mentre persegueix un altre vora la piscina no s’ha molestat a disculpar-se. Tant és. L’horitzó aquí, almenys, està fet de murs que tanquen el recinte. Recorre aquell perímetre amb la mirada. Per sobre de la paret, la ciutat, els blocs de pisos, milers de finestres i, després, aquell estrany monument. Una torre que s’alça al capdamunt d’un turó. Com un far.
Un far, va dir algú. Però només veia la nit i milers d’estrelles com llànties congelades. I, de sobte, una d’elles va parpellejar com si se sorprengués d’estar viva. Un far, remugaven les veus de la barca, temoroses que només fos un altre vaixell que no les volgués escoltar. Llum, llum, foscor, llum. El batec del somni. Van dedicar les darreres forces a remar en direcció a la promesa, seguits, encara, pel darrer cos que havien llençat a l’aigua.
Tots es riuen d’ell quan els diu que aquella torre sobre el turó és un far apagat que s’enyora del mar. Malgrat les rialles, per si de cas, sempre procura guaitar-lo mentre navega cada dia entre l’oceà de fruiters i, de nit, somia que parpelleja. Llum, llum, foscor, llum.
Torna a la vora de la piscina. Des d’aquell dia que no s’ha tornat a submergir. Quan van albirar la costa, ja clarejava. Malgrat que s’havien desfet de qualsevol llast que s’assemblés a un cadàver, tenien la sensació que no avançaven. Però, de cop, el vent va canviar i les onades van fer més àgil el seu impuls esgotat. La terra va guanyar espai al cel. Quan va incorporar-se, amb les mans escorxades i els ulls entelats pel reflex del sol, va defallir. Davant d’ells s’alçava un penya-segat on les onades esclataven. Semblava que només ell entengués la situació. Si no aconseguien canviar de direcció i vorejar aquella punta, acabarien esclafats contra els esculls. Però ja era massa tard. Esgotats, tothom havia deixat de vogar. Els més exhausts s’havien deixat caure al fons de la barca, altres cridaven desesperats com si volguessin que el penyal s’obrís i els deixés pas. Va entendre que l’única sortida que tenia era aconseguir vorejar la punta nadant. Es va traure la roba i en va fer un farcell. Va desclavar, com va poder, una de les taules que els feien de seient i es va plantar dret. En veure’l tan resolut, alguns el van voler seguir.
Com en aquell mateix instant, amb els peus just al cantell de la piscina, tanca els ulls al sol del migdia i fa una passa.
La fredor sobtada de l’aigua li va saturar els sentits. Va obrir els ulls i es va saber submergit en la blavor. Instintivament, va voler respirar, però la glopada d’aigua li va recordar que era en un element nou. Un element que encara havia de dominar. No sabia nadar. No hi havia on aprendre’n d’on venia. Mai havia tingut prou aigua per cobrir tot el seu cos sencer. Quan va deixar el poble, va prometre a sa mare que s’aprendria, que seria el primer que faria quan arribés al mar. Son pare li va recordar, com sempre, que les coses importants no es poden deixar pel final. Nadar era important.
Aferrat al tauló, va retornar a la superfície. Aire. Va estossegar i vomitar l’aigua que havia empassat. De seguida, va entendre que calia mantenir un cert equilibri i no remenar-se gaire per surar amb la fusta. Va mirar al seu voltant i va veure com s’allunyava la barca cap a les roques. Una mica més a prop seu, un altre home, també agafat a una taula, picava l’aigua amb les cames per avançar. Primer amb por, glopades, però cada cop amb més confiança, va començar a moure rítmicament les cames. Quan es cansava, deixava que les ones el portessin. Aviat va començar a veure l’obertura de la badia i, al fons, semblava haver-hi una platja. Una fiblada d’adrenalina li va donar forces per xipollejar una mica més. L’esquena li cremava i sentia el cap a punt d’esclatar. Només sabia que havia de mantenir-se agafat com fos a la taula. No soltar la taula, passés el que passés. Per molt esgotat que estigués, per més ganes de rendir-se, de deixar-se defallir, de dormir, descansar. Per més que el pes tibés avall, cada cop amb més força, i els braços, les mans entumides, comencessin a lliscar. Es va tornar a submegir. Aquest cop la taula no el tornaria a la superfície. Els genolls van tocar el fons sorrenc i després les mans. Quan no va poder més, va obrir la boca. La glopada salada als pulmons va tornar a disparar-li l’instint. Inconscientment, es va donar impuls amunt i, sense adonar-se’n, ni entendre com, es va trobar de peu, al mig de la badia, a uns metres de la riba.
És un fenomen estrany, que per segon cop l’enlluerna. Està de peu, dins la piscina, envoltat d’aigua. Se sent lleuger i fràgil. Mesura cada passa i manté els braços aixecats com si volgués aferrar-se a l’aire. Tothom és aliè al seu prodigi. Avança a tentines, mentre l’aigua el cobreix cada cop més. Té por, però sap que hi pot lluitar. Té por, però li cal enfrontar-s’hi per aprendre a nadar. Ho va prometre i no pot tornar a casa sense haver-ne après. Almenys tornar a casa amb alguna cosa de profit, alguna cosa que els faci sentir orgullosos. Perquè el que vol ara és tornar a casa.
Amb l’aigua al coll, aixeca la barbeta i, lentament, gira sobre ell mateix. Allà hi ha el far. El sol, entre les agulles del capdamunt de la torre, guspireja un parell de cops. La llum torna a bategar. Agafa aire i es llança endavant.
Va arribar a la platja de quatre grapes i no es va aturar fins que la sorra seca, bullent, li va omplir les mans. De sobte, es va fer el silenci. Només les ones llepant la platja. Es va posar dempeus i va mirar al seu voltant. Va trobar ulls encuriosits a les cares perplexes de la gent. Un nen l’assenyalava i sa mare li va distreure el gest ràpidament. La següent onada va marcar de nou el ritme de la funció i tothom va reprendre el seu paper. Homes i dones prenent el sol, castells de sorra, pales i pilotes, para-sols multicolors, corredisses i escatxics.
