Primera crítica

Un ha d'estar preparat per entomar. La primera ressenya crítica de "Recursos Humans", a càrrec de Joan Josep Isern a l'Avui. Res a dir sobre la crítica. De fet, pràcticament la subscric. Però això que et puntuïn... fot un gribi.

Rubianes bis

Només un cop he hagut de repetir una entrevista, va ser a l'actor Pepe Rubianes. Devia ser l’any 94 o 95. Amb el poeta Txema Martínez, feia un programa de literatura i cultura a Segre Ràdio. A l’emissora ens van donar un DAT per anar a enregistrar una entrevista a l’actor. Era el primer cop que tenia un aparell com aquell a les mans, i potser l’única. El trasto enregistrava en digital sobre cinta -el minidisc se’l va menjar. Rubianes era a Lleida per presentar el seu espectacle i de passada feia un curs a l’Aula Municipal de Teatre. Allà va ser on el vam anar a trobar. Com qualsevol pot imaginar, vam obtindre mitja hora de conversa divertida, hilarant. Però l’aparell no va enregistrar-la. Vaig cometre l’error de principiant de no assegurar-me que pitjava el Rec i no vaig escoltar per cascos que la veu s'enregistrava bé. Em vaig conformar a comprovar el senyal d’entrada. Com que la cinta ja contenia una gravació, en pitjar només Play donava uns senyals que jo vaig confondre amb els de nivell d’entrada. No oblidaré la cara que se’m va quedar quan vam tornar corrents a l’emissora per escoltar la que crèiem la millor entrevista que havíem fet mai i vam comprovar que no havia quedat enregistrada. Un cop refets de la desolació, malgrat la vergonya que ens feia, no vam voler renunciar a la conversa amb Rubianes. No sé què devia pensar de nosaltres quan el vam trucar el telèfon per explicar-li el desastre. El que sé és que va concedir a aquells passerells una nova entrevista per a l’endemà al matí i, a sobre, als estudis de l’emissora. Va ser una lliçó. Rubianes va esmenar el nostre error de principiants amb una lliçó de professionalitat i humanitat com no he trobat en centenars de persones que he entrevistat al llarg de la meua carrera. La mitja hora es va convertir en una hora sencera. Però, el més curiós, és que, malgrat fer-li les mateixes preguntes, no va repetir ni una de les respostes. Volíem reproduir les brillants riallades de la primera conversa i Rubianes va ser capaç de regalar-nos-en de noves a manta.

Sempre m’han produït un especial respecte totes aquelles persones que es dediquen a fer riure els altres. Malgrat que de vegades no tinguin un discurs elaborat o gaire subtil, aconsegueixen arrencar borbollons de felicitat del fons de l’ànima. Però si a sobre ho fan amb ironia i intel·ligència, com en Rubianes, et permeten volar uns segons per sobre d’aquest món tan faltat de carinyo. Bé, i en el cas de Rubianes, també cagar-te en la puta mare que el va parir i el governa.

Un cabaret amb recursos

Poc acostumat, encara, a estar a l'altra banda del micròfon. L'entrevista de la Txell Bonet per al programa d'iCat "Cabaret Elèctric", però, m'ha fet sentir còmode. I enyorat, més que mai, de la ràdio.
La podeu escoltar aquí.

Recursos Humans

Un oficinista que passa de fer la biografia del seu cap a escriure vides per encàrrec, una dona de fer feines resignada a netejar crims, un pare que nega al seu fill l’estrany poder que té per guarir-lo de qualsevol mal o una vella que ha convertit el seu pis en un diorama de la seua història d’amor. Situacions dramàtiques, divertides o banals que requereixen tenir recursos per sortir-se’n. Per sort o per desgràcia, els humans som el primer, i sovint l’únic, que tenim a mà. Amb humor, tendresa i ironia aquest recull de relats aborda temes com l’Alzheimer, la violència domèstica o la societat de consum, però també la bogeria, l’amor o la solitud. A través del monòleg hilarant, de la narració àgil, del diàleg punyent, el lector navegarà per uns contes on el personatge podria ser ben bé ell mateix. Uns contes que apunten al cap i disparen al cor.

“Recursos Humans” va guanyar el premi El temps de les cireres 2008.

Cent vint-i-quatre

En falta un. Torna a repassar el plec de folis. En falta un. Per no descomptar-se, fa piles de deu. Però el darrer dels muntets li ho confirma, només té quatre folis, cent vint-i-quatre en total. Es queda perplex. Torna a aplegar els fulls en una pila i, un per un, comprova que cap no s’hagi enganxat o, si més no, si hi ha alguna pàgina prou atapeïda per fer aparèixer la cent vint-i-cinc. No s’ha enganxat cap foli i cap final no li permet guanyar una pàgina.

No s’ho esperava. Quan va enllestir el recull de contes, no va parar esment en la quantitat de paper que ompliria. Fins que va decidir presentar-se al premi. Mínim: cent vint-i-cinc fulls, mecanografiats a doble espai, deien les bases. Ja li estava bé. Va fer els seus càlculs i més o menys quadrava. No havia de tindre problemes per fer-ne de més. Però, a l’hora de la tria definitiva, havia descartat molts relats. Ara, tenia el temps just per fer les còpies, enviar-les per correu i es trobava que faltava un full, un DIN-A4, per complir els requisits de les bases. Es preguntava com havia pogut ser tan descurat. Però no era això. De fet, n’havia estat molt, de curós, perquè havia trenat un llibre a consciència. Havia destriat el bo i millor i després l’havia estructurat amb el ritme adequat. Era el llibre que volia.

Va tornar a l’ordinador. Potser si canviava el tipus de lletra, va pensar, en tindria prou. Però cap, fora de la Times, amb què havia escrit el llibre, i escrivia sempre, no el convencia. L’interlineat no el podia tocar. Afegir unes línies en blanc a l’inici de cada relat no li servia de res. No li quedava altre remei que afegir un parell de paràgrafs en alguns dels contes. Allargassar uns diàlegs, estirar alguna descripció, dilatar alguna trama. Però en quin conte? S’havia esforçat massa, polint-los amb paciència, amb constància, per, tot d’una i de qualsevol manera, posar un pedaç en un d’ells. No. De què li serviria espatllar el llibre? I, d’altra banda, no tenia més remei que fer-ho, perquè necessitava presentar-se al guardó, necessitava desfer-se d’aquell volum d’un cop, necessitava passar pàgina. Mai no s’hauria pensat que la pàgina no el deixés passar.

Esborranys. Va agafar la pila de contes descartats i va repassar-los un per un. Massa espès, avorrit, no s’entén, absurd, infantil, previsible. Recordava amb detall tots i cadascun dels motius que li havien fet descartar-los en un procés llarg, meditat, a consciència. Embotir-ne algun al recull seria això, embotir-lo. Malmetria l’equilibri, trencaria el to. No volia, per res, malmetre el llibre.

I si simplement es presentava amb cent vint-i-quatre fulls? Qui hi pararia esment, al cap i a la fi? Un full de més, un full de menys, què més donava? I si hi havia el típic primmirat al jurat? El llepafils, el legalista, el “un moment, aquest candidat no compleix les bases”? I si, i si, i si, collons.

Les notes. Un conte curt, una idea que li donés almenys un foli, millor dos. Alguna cosa que encaixés, que no desentonés, senzilla, discreta. Però no. Sabia que no. Ho havia exhaurit tot. Havia provat, encara que fos mínimament, totes les idees.

Va engegar l’ordinador, va obrir el processador de textos. La pantalla en blanc. Va mirar-se el rellotge. Una hora. Havia bastit històries en menys temps. Però, per ràpides i precàries, també eren les que li havien ocupat més temps de revisió i correcció. No pagava la pena donar-hi tombs. Una història, una idea i prou, quina? “Hi havia una vegada…” Una vegada en què era fàcil escriure contes. Relats que fluïen, històries improvisades que s’anaven trenant amb naturalitat. “Hi havia una vegada…” Una vegada un escriptor desesperat per escriure el darrer conte d’un recull que havia de presentar a un premi literari i li faltava un trist foli per completar-lo. Desesperat, exhaurides totes les possibilitats, s’asseu davant l’ordinador per teclejar una darrera història, que no sap per on començar.

En falta un. Torna a repassar el plec de folis. En falta un. Els finals tancats sempre li han agradat. Per no descomptar-se, fa piles de deu. És conscient que és un recurs molt gastat, però de vegades funciona. El darrer dels munts li ho confirma, només té quatre folis. De vegades, la història ho demana, flueix inevitablement, cap al seu origen i, malgrat la previsibilitat, cent vint-i-quatre en total, no defrauda les expectatives. Es queda perplex. Es pregunta si el lector s’adonarà que li aixequen la camisa, com si es tractés d’un truc barroer, o si el dubte, expressat així, encara és un bon final.