La cara no s'ens cau de vergonya

“El cel s’ens cau al damunt”. Així es titula la darrera aventura d’Astèrix segons la particular versió de l’Editorial Salvat. A la portada, l’heroi gal i el seu company Obèlix batallen aliens a les errades ortogràfiques que planen sobre els seus caps. Alguna mena de poció màgica ha fet que al traductor li pivoti l’apòstrof i transformi el verb caure en reflexiu.
L’editorial, advertida del flagrant error, va anunciar de seguida que demanaria als llibreters que retiressin el volum i que iniciaria una nova distribució. Ahir, dos setmanes després, encara vaig poder veure en un parell d’aparadors el còmic sense corregir.
Tenia raó Monzó, el millor que podem fer-li al català és l’eutanàsia. Que no pateixi més.
No només sorprèn que una editorial pugui arribar a distribuir un llibre amb faltes d’ortografia al títol, causa perplexitat l’actitud dels llibreters respecte a aquest error. Els llibreters, amatents sempre a recordar-nos la seua missió de baluards de la cultura i la llengua, es passen per caixa la dignitat de l’idioma.
Això només passa amb els llibres. A cap comerciant se li acut exposar i vendre un producte tarat a preu d’article de qualitat, ni en temporada de rebaixes. Esclar que dubto que trobessin compradors prou tòtils per deixar-se engalipar. Però amb un producte cultural, al qual se li suposa un valor afegit més enllà de l’entreteniment, no passa res. Portades brutes, fulls rebregats, lloms escantellats, faltes d’ortografia. A ningú se li passa pel cap de demanar un descompte pels defectes, o almenys que li canviïn el volum. No passa res. Si tan poc valor tenen els llibres, per què ens escarrassem a promocionar la lectura? Ens cal un suport degenèric al llibre en català?
Friso per tenir a les mans un exemplar del darrer Astèrix amb la portada sense faltes d’ortografia. Es cotitzarà bé d’aquí a uns anys com a llibre de col·leccionista. Llibres sense faltes només per a bibliòfils. Aquests catalans són bojos.

País

Ser català no vol dir ser ciutadà d'un país, és una mena d'estat virtual (estat en minúscula, esclar). Es caracteritza per tenir una noció vaga d'un mateix, quan la pròpia identitat esdevé un insegur reflex en un mirall antic. Com aquell personatge de Woody Allen que de sobte queda desenfocat.
Ser català produeix cansament. És un estigma volgut que cal reivindicar a cada moment. I aquest excés de voluntat alhora te traeix i converteix cada autoafirmació en una ganyota sobreactuada.
Tanmateix no ho puc evitar, estic català.

Llibres que te troben

Hi ha llibres que et venen a trobar. Et cauen a les mans no saps com i s'instal·len a la biblioteca personal en un prestatge preeminent. Al valor literari, cultural, hi afegeixen un lligam sentimental que esdevé un nus que et fa memòria del que hi has après. El "Mecanoscrit", de Pedrolo, llegit abans d'hora, "Crim i càstig" uns dies de febre que et feien veure Raskolnikov als peus del llit, la "Solitud" imposada, versos d'Estellés falcats entre els neguits adolescents i altres. Pocs. Llibres que compres de saldo, agafats del prestatge amb condescendència, regals impensats.
Tens aquesta sensació, que t'han triat ells, que et fan seus. Humilment assumeixes el privilegi de ser a la seua col·lecció de lectors.

Jo

La individualitat ho és tot. L'home ja no és conforma a ser la mesura de les coses, cadascun de nosaltres volem ser la mesura del món. Aquesta necessitat de reafirmar-se per sobre del col·lectiu, de triar o creure triar el propi destí, s'ha convertit en el leivmotif. Ningú vol ser en un partit polític o formar part de qualsevol engranatge governamental, però mai hi ha hagut tanta gent implicada en organitzacions solidàries. És una crisi de valors estranya aquesta.
És una barreja peculiar d'egoisme a la recerca de la transcendència i capacitat de sacrifici, potser també en benefici de la pròpia transcendècia. En qualsevol cas, molta la gent ha decidit renunciar als dogmes i els intermediaris.
En aquest neguit existencial el difícil és noticiar-se. Cada blog que s'acaba en sec em fa preguntar-me el pitjor.

Little Town

És així com se sent. Com un petit poble perdut. La deixadesa de què no es cansa de lamentar-se és part de la seua deixadesa.
El millor de la ciutat és la seua la gent. El pitjor, com aquesta gent tracta la seva ciutat. Una treballada manca d'autoestima l'aboca al conformisme, al provincianisme. I malgrat tot... és el punt de partença. Tothom que vol fugir necessita d'un lloc d'on escapar-se. La ciutat atorga aquesta llavor de fugida a tot aquell que l'habita. Però és un parany. A mig camí sempre en germina l'enyor. La ciutat que sempre és lluny allà on siguis. Un miratge que et reclama el retorn.