Què fem aquí?

Recorda el Rubianes capaç de cagar-se en tot el cagable sense que t'ofengués la oïda, recorda el costumisme gestual i fraseològic català que tan bé saben caricaturitzar els Guerrilla, recorda Calders, recorda Brecht. Recorda moltes coses, però, alhora, és més genuí que tot això. He rigut com feia temps que no ho feia i he pensat com feia temps que no pensava després d'una obra de teatre. El "Non Solum" de Sergi López és brillant i divertit. I el més curiós és que, un cop més, el veus actuar i penses que és com un nosaltres, que podries ser tu mateix.

Còmics

Tots els gèneres artístics poden créixer, si tu creixes amb ells. Retrobar-me amb el còmic després d'haver aprés a llegir amb ells, a mirar, a imaginar, és com trobar-se aquell amic a qui, no saps per què, vas deixar de veure't. Hi he tornat, sobretot, a través d'aquest autor, Alan Moore. "Watchmen", "V de Vendetta" i, sobretot "From Hell". Novel·les gràfiques, en diuen, no fos cas que algú et miri malament quan et vegi de la mà del vell col·lega.

Set cases a França

Tan lluny de l'imaginari creat per Bernardo Atxaga i tan a prop, alhora. El darrer llibre de l'autor basc, "Set cases a França" ens transporta a la selva congolesa, a l'època (passada?) de la colonització, amb uns referents tan exòtics com la fauna que s'hi mou. Però els humans són com són a la moderna Europa i a la vella Àfrica: bèsties solitàries que el gregarisme fa brutals. El personatge de Chrysostome, no sé per què, m'ha recordat el protagonista de l'"L'home Sol". En qualsevol cas, m'ha semblat una novel·la esplèndida, on l'aparent mirada superficial, objectiva, només fa que recrear-te emocions. Inevitable el comentari: és curiós que dos escriptors se n'hagin anat al Congo a explicar la seua història, Atxaga i Sánchez Piñol, i, potser, al capdavall, per parlar-nos dels mateixos monstres.

Apunts sobre la Trobada d'Escriptors a l'Aiguabarreig

La generositat, més enllà del deure, de l'organització, del poble de Seròs. La conferènciad'en Solé i Sabaté, brillant i il·luminadora d'un passat que no ens avergonyeix desconèixer. Grans tiberis de pa amb tomata. La conversa amb l'Enric Boluda. Breu visita a Sant Petersburg amb la Xènia. Cireres per fer justícia a la convocatòria. Whisky. Més grans tiberis. Tertúlia monologada sobre l'exili des d'una literatura exiliada. Un mural que sobreviurà a les paraules. La veu de Carme Canela i el piano del Xavier Monge al servei dels versos de Màrius Torres, brillants. Un guardonat, Daniel Martínez Puig, amb la mateixa cara d'ensurt que vaig fer jo l'any passat i les mateixes il·lusions i, espero, millor sort. El capvespre a Avinganya mentre evoquem el capvespre a Marràqueix amb el Josep Piera -ja no vam poder marxar mai del tot de Djemà-el-Fna. Un llamp, contundent i preciós, estripa el cel. Més tiberi, més vi, més conversa...

"Va, corre, que ara toca Rovira..."

Mai ningú m'ha sabut dir i explicar un poema com ho fa en Pere Rovira. Les seues classes eren droga dura per a aquells que estàvem enganxats a la literatura. Se'm fa estrany, molt, haver assitit a la seua última classe. Escoltar-li Machado, ara que el sap llegir amb les ulleres de tanta poesia, lectures i experiència vital, és un privilegi. Una sort que potser no podran repetir els alumnes universitaris. Fent broma, ens deia que potser haurà de pagar per poder tornar a explicar el poeta espanyol en unes aules universitàries que s'estimaran més impartir assignatures com "Literatura europea" -friso per veure'n el programa. Va ser una classe, una sessió, d'emoció continguda. No podia ser d'altra manera. "Xulo fins al final". I també, com sempre, va impartir l'apèndix de la lliçó a la sobretaula del dinar d'homenatge. Amb passió desenfrenada, fent bona la puta etimologia de la paraula "jubilar".