14 d’abril de 2011

De plagues i fi del món

Ens atrau el cataclisme com una mala cosa. O potser perquè és una mala cosa. L'apocalipsi, la fi del món, en les seues més variades versions sempre han estat objecte de la literatura i el cinema. Meteorits que cauen a la Terra, holocausts nuclears, invasions alienígenes. I un es pregunta sempre, si mai passés una d'aquestes hecatombes, què coi faria jo sol a la món?

Acabo de llegir, casualitats, dos llibres que, de maneres ben diferents, ens parlen de la fi o l'inici de la fi. L'un es titula justament així "Fi", de David Monteagudo, l'altre és "L'any de la plaga" de Marc Pastor.


A "Fi", una colla d'amics que no es veuen des de fa anys, decideixen retrobar-se en un refugi de muntanya. Sí, comença com el clàssic retrobament de la colla d'amics amb tots els vells retrets, atraccions, pors pels pas dels anys i de la vida... Però, de sobte, un d'ells desapareix, i després un altre i no hi ha manera de comunicar-se amb el món i sembla que no quedi ningú més... i fins aquí puc escriure, per no espatllar-ho.

Una novel·la que ben bé podria haver llegit el protagonista de "L'any de la plaga", Víctor Negro. Perquè és un paio a qui li van aquests rotllos. Però ell està preocupat perquè massa usuaris del servei d'atenció domiciliària a la gent gran, on treballa, ha decidit donar-se de baixa, del servei i de la vida. I tots tenen una fal·lera especial per una planta estranya que tothom s'acaba posant a casa. Sembla una paranoia relacionar la planta amb el comportament apàtic que cada cop adopta més gent, però...

Comencem per les semblances, la temàtica de fons. Persones normals, quotidianes, immerses en fets extraordinaris, que els superen i els trastornen. Res de protagonistes amb frases grandiloqüents, disposats a salvar la humanitat. Com a molt, disposats a salvar la pròpia pell i la pell d'algú proper. Més, situacions límit que posen al descobert les vertaderes prioritats vitals i que obliguen els personatges a enfrontar-se, sobretot, a ells mateixos. I tot plegat davant l'abisme a què sembla precipitar-se el món tal com el coneixem.

Els diàlegs, en totes dues novel·les, tenen un pes important. Ajustats a la realitat, incisius, irònics. I encara una altra coincidència, les referències musicals i cinematogràfiques als 80. Per generació ja tocava.

Ara bé, mentre "Fi" se situa en una línia que juga amb l'abstracció i deixa molt obert el misteri que aboca cap a la desaparició del món, "L'any de plaga" és molt més explícit. Diguem que un es mouria en l'àmbit de "Lost" i l'altre en "El dia dels trífids".

Les dues agradaran a aquells que van patir amb "La carretera" o "Sóc llegenda". I si bé no tenen la profunditat i rerefons social de "Assaig sobre la ceguesa", són una molt bona lectura per als fills de l'Alba i el Dídac.