Les veus del Pamano parlen d'Isil

El Pamano flueix i, en un estrany meandre, acaricia la riba del Segre en forma d'exposició a la Universitat de Lleida. Al Centre de Cultures i Cooperació Transfronterera del Campus de Cappont es pot veure aquests dies una mostra que recull com va transformar el poble d'Isil el rodatge de la pel•lícula basada en la novel·la de Jaume Cabré, "Les veus del Pamano". Al lector li servirà per recrear els paisatges que li havia suggerit el llibre; a l'espectador, per conèixer l'intens procés de producció que va transformar Isil en Torena. I a tots dos,el rerefons de les dures mirades dels infants de la fotografia que il.lustra la portada del llibre.

El Pamano flueix encara en la memòria de molts lectors. A la inauguració de l'exposició s'hi podia veure un Cabré navegar-lo amb la il.lusió d'haver esdevingut padrí fa pocs mesos. Qui pogués escoltar-li les batalletes i els contes...

Palabras de la muerte

Bon títol per fer viure la paraula de Màrius Torres en espanyol. El llibre l'ha publicat l'editorial DVD i recull una seixantena de poemes traduïts per alguns dels millors poetes espanyols del moment, com Carlos Marzal o Francisco Díaz de Castro, però també per lleidatans com Pere Rovira o Pere Pena. L'edició va a cura de Txema Martínez.

A banda de les magnífiques traduccions, cal tenir molt en compte el pròleg de Antonio Jiménez Millán. A la presentació de llibre a Lleida, Millán va fer palès el bon coneixement que té de la vida i obra de Torres. Va demostrar un entusiasme que, massa sovint, ha faltat al país i als literats catalans per reconèixer i difondre l'obra del poeta lleidatà.

Ara, gràcies a la iniciativa del Txema Martínez, la internacionalització d'un dels millors poetes catalans del segle XX comença de debò. Un dels pocs actes que transcendirà de la irregular celebració del centenari del naixement del poeta.

Jiménez Millán explicava a la presentació que el que pretenia Torres era que els seus poemes es "deixessin" llegir un segle després. Estaria orgullós de veure que no només es llegeixen, també es reescriuen en altres idiomes, i amb la millor lletra possible.

Què fem aquí?

Recorda el Rubianes capaç de cagar-se en tot el cagable sense que t'ofengués la oïda, recorda el costumisme gestual i fraseològic català que tan bé saben caricaturitzar els Guerrilla, recorda Calders, recorda Brecht. Recorda moltes coses, però, alhora, és més genuí que tot això. He rigut com feia temps que no ho feia i he pensat com feia temps que no pensava després d'una obra de teatre. El "Non Solum" de Sergi López és brillant i divertit. I el més curiós és que, un cop més, el veus actuar i penses que és com un nosaltres, que podries ser tu mateix.

Còmics

Tots els gèneres artístics poden créixer, si tu creixes amb ells. Retrobar-me amb el còmic després d'haver aprés a llegir amb ells, a mirar, a imaginar, és com trobar-se aquell amic a qui, no saps per què, vas deixar de veure't. Hi he tornat, sobretot, a través d'aquest autor, Alan Moore. "Watchmen", "V de Vendetta" i, sobretot "From Hell". Novel·les gràfiques, en diuen, no fos cas que algú et miri malament quan et vegi de la mà del vell col·lega.

Set cases a França

Tan lluny de l'imaginari creat per Bernardo Atxaga i tan a prop, alhora. El darrer llibre de l'autor basc, "Set cases a França" ens transporta a la selva congolesa, a l'època (passada?) de la colonització, amb uns referents tan exòtics com la fauna que s'hi mou. Però els humans són com són a la moderna Europa i a la vella Àfrica: bèsties solitàries que el gregarisme fa brutals. El personatge de Chrysostome, no sé per què, m'ha recordat el protagonista de l'"L'home Sol". En qualsevol cas, m'ha semblat una novel·la esplèndida, on l'aparent mirada superficial, objectiva, només fa que recrear-te emocions. Inevitable el comentari: és curiós que dos escriptors se n'hagin anat al Congo a explicar la seua història, Atxaga i Sánchez Piñol, i, potser, al capdavall, per parlar-nos dels mateixos monstres.