Retorn de Mart

He recorregut el planeta veí durant prop de 2.000 pàgines, gràcies a la trilogia del novel·lista nord-americà Kim Stanley Robinson, "Marte rojo", "Marte verde", "Marte azul" (no hi ha edició en català, per variar).  És, sens dubte, una de les millors novel·les de ciència ficció de tots els temps.

El patracol narra l'arribada al planeta d'un grup de 100 científics que s'hi instal·laran per investigar sobre el planeta i constituir una primera colònia. Aviat, però, veuran les possibilitats de canviar la fesomia de Mart per terraformar-la i fer-hi la vida més fàcil. Un canvi a través de diverses generacions, amb implicacions mediambientals, però també polítiques, demogràfiques, socials, econòmiques i, fins i tot, religioses. Amb un procés d'independendització respecte a la Terra i les tensions que implica. No és, doncs, una novel·la de rajos làser i batalletes. La versemblança, l'acurada posada en escena li han suposat a l'autor anys de treball. Això fa que arribi a un detallisme enfarfegós de vegades, amb descripcions minucioses fins a l'extenuació i narracions esllanguides. Sembla una novel·la del segle XXII, escrita amb estil del XIX.

Ara, m'ho he passat bé amb les situacions i estratagemes de política ficció, amb curiositats com la tria del model cooperatiu d'Arrasate, al País Basc, per donar forma a la nova economia marciana. Però, sobretot, amb la sensació de viure immers en l'accidentat i vermellós paisatge marcià. Ideal, com em convenia, per estar més enllà de la Lluna.

Manel Montañés es descorxa

I després de 17 anys torna per servir-nos un grapat de cançons que han madurat com ell, bé i amb un pacte amb el diable per mantenir-se una dècada més jove. Cançons que tenen cos, omplen i deixen bon regust a l'ànima. La collita de jazz i blues, amb lleugers tocs de pop, és la matèria primera d'unes peces que embriaguen però no deixen ressaca. Lletres arrodonides pel corrent de les vivències i l'experiència, com "De pressa" o "Miratge", o "Lluny de Hollywood" i "Eva divina", que han sobreviscut més que dignament del repertori del Manel als grups Octubre i Tunísia.

L'ingredient no secret d'aquest retorn és el piano de Xavier Monge. La seua aportació sobrepassa amb escreix l'acompanyament per fer també seues les cançons, vestir-les, pentinar-les i perfumar-les perquè surtin a seduir. I sedueixen.

El Manel Montañés, Monta per als amics, va triar l'Antares com a escenari íntim per un retorn que molts volem de veritat. Poder-nos guardar la seua veu, més seua que mai, com la carta d'una amic que caldrà rellegir en els bons i mals moments. Una altra, una altra...

Has vist l'acudit de l'Ermengol d'avui?

La ciutat queda desdibuixada. Serà un any de boira per a l'actualitat de Lleida. Ermengol deixa de publicar el seu dibuix-columna al diari Segre durant 365 dies. En una carta al director explica que vol més temps per dedicar-se al seu nét i per formar part d'un nou projecte, la revista Orsai. Raons inqüestionables, sens dubte, però que ens deixen orfes de l'anàlisi mordaç, irònica i intel·ligent de les seues reflexions gràfiques. Som molts els que ens hem acostumat a obrir el diari buscant el seu racó, els que hem encetat la conversa del dia amb aquell "has vist el dibuix de l'Ermengol d'avui?". Sempre esperant que la clavi, que dibuixi allò que molts pensem, que ens sorprengui amb una guerxina a la imaginació.

El Paco Ermengol és un dels grans ninotaires del país. Amb un traç carregat de personalitat, genuí. Amb un registre que va des de la tendresa fins a la mossegada més àcida, capaç de repassar tots els registres de l'humor, del més blanc al més negre. Una feina difícil quan esdevé diària, quotidiana i sempre en lluita amb la rutina.

Però aquest home de parlar suau i pausat i mirada inquieta és, a més, un activista cultural de primer ordre, que no s'ha conformat a veure el món a través del paper. Ha impulsat i participat en iniciatives culturals i socials que han enriquit Lleida fins a fer-la llaminera més enllà del terme municipal, amb el Centre Llatinoamericà, la Mostra de Cinema, Humoràlia o les sues pròpies exposicions.

Se'n va una temporada per fer de iaio (dibuixos fins a les farinetes) i dirigir l'art d'una revista, Orsai, que és una iniciativa inèdita a l'alçada dels seus projectes, brillant.

Bé, què hi farem. Però, pel que més vulguis, Paco, torna, que sense tu els ninots de la política no ens fan tanta gràcia.

Antologia Pàmias

La vida és una incertesa permanent. És el que ens angoixa i, alhora, el que ens alimenta. Ho sap molt bé el poeta Jordi Pàmias i ens ajuda a reflexionar-hi contínuament a través dels seus versos. D'aquí l'encert del títol de l'antologia "Incerta vida" que li acaba de publicat l'editorial AlfaZeta. Un recull de poemes a cura de Txema Martínez i pòrtic de Sebastià Alzamora, que repassa la trajectòria de Pàmias des dels seus inicis, fins a l'obra més recent. Un regal de Nadal que ens permet recuperar poemes com "La meva casa" i seguir-ne les reformes d'una poètica a què l'autor s'ha mantingut fidel, sense que això l'impedís evolucionar.

Un antologia oportuna, que no oportunista, que permetrà l'aproximació dels lectors a un dels poetes catalans més brillants de pes darreres dècades. Un compendi del bo i millor per a aquells que ja el segueixen i han perdut l'oportunitat d'adquirir algun dels seus llibres.

Més que una nota mereix l'edició d'AlfaZeta. Una portada sòbria i elegant, tapa dura, bon sagnat. Un volum, el segon de la col•lecció Orió que va encetar amb Pere Rovira, que fa justícia al contingut. Excepcional, en poesia, per als dies que corren. Tan incerts.

Nou disc de Lo Pardal Roquer

Com si es tractés d'una artesà de la música. El darrer disc de Lo Pardal Roquer, ego vertader del David Esterri, està fet a mà i es nota. Sona com sonaven els discos d'abans i quan el sents te n'adones de com enyores aquell so. Però el disc de Lo Pardal té poc a veure amb la nostàlgia. Lletres punyents, molt punyents, que t'arrenquen més d'una riallada. Impagable, la que fa una paròdia de les cançons pop. Lúcida, la que reprodueix les discussions conjugals.
Però sota la conyeta hi ha un treball musical de rigor. Una genialitat vestida d'intranscendència, molt a la catalana. No la sentireu gaire a les ràdios perquè està editat a Lleida i la cosa va així. No és queixositat provinciana, és denúncia del provincianisme dels mitjans de comunicació del país, que no veuen més enllà de la Panadella. La trajectòria de l'Esterri donaria per més d'un bon article, però viu massa lluny de tot. La bellesa quotidiana dels pardals queda emmudida per les cotorres de la Diagonal. Però danseu, maleïts, danseu...