22 de desembre de 2010

Nou disc de Lo Pardal Roquer

Com si es tractés d'una artesà de la música. El darrer disc de Lo Pardal Roquer, ego vertader del David Esterri, està fet a mà i es nota. Sona com sonaven els discos d'abans i quan el sents te n'adones de com enyores aquell so. Però el disc de Lo Pardal té poc a veure amb la nostàlgia. Lletres punyents, molt punyents, que t'arrenquen més d'una riallada. Impagable, la que fa una paròdia de les cançons pop. Lúcida, la que reprodueix les discussions conjugals.
Però sota la conyeta hi ha un treball musical de rigor. Una genialitat vestida d'intranscendència, molt a la catalana. No la sentireu gaire a les ràdios perquè està editat a Lleida i la cosa va així. No és queixositat provinciana, és denúncia del provincianisme dels mitjans de comunicació del país, que no veuen més enllà de la Panadella. La trajectòria de l'Esterri donaria per més d'un bon article, però viu massa lluny de tot. La bellesa quotidiana dels pardals queda emmudida per les cotorres de la Diagonal. Però danseu, maleïts, danseu...