Apunts sobre la Trobada d'Escriptors a l'Aiguabarreig

La generositat, més enllà del deure, de l'organització, del poble de Seròs. La conferènciad'en Solé i Sabaté, brillant i il·luminadora d'un passat que no ens avergonyeix desconèixer. Grans tiberis de pa amb tomata. La conversa amb l'Enric Boluda. Breu visita a Sant Petersburg amb la Xènia. Cireres per fer justícia a la convocatòria. Whisky. Més grans tiberis. Tertúlia monologada sobre l'exili des d'una literatura exiliada. Un mural que sobreviurà a les paraules. La veu de Carme Canela i el piano del Xavier Monge al servei dels versos de Màrius Torres, brillants. Un guardonat, Daniel Martínez Puig, amb la mateixa cara d'ensurt que vaig fer jo l'any passat i les mateixes il·lusions i, espero, millor sort. El capvespre a Avinganya mentre evoquem el capvespre a Marràqueix amb el Josep Piera -ja no vam poder marxar mai del tot de Djemà-el-Fna. Un llamp, contundent i preciós, estripa el cel. Més tiberi, més vi, més conversa...

"Va, corre, que ara toca Rovira..."

Mai ningú m'ha sabut dir i explicar un poema com ho fa en Pere Rovira. Les seues classes eren droga dura per a aquells que estàvem enganxats a la literatura. Se'm fa estrany, molt, haver assitit a la seua última classe. Escoltar-li Machado, ara que el sap llegir amb les ulleres de tanta poesia, lectures i experiència vital, és un privilegi. Una sort que potser no podran repetir els alumnes universitaris. Fent broma, ens deia que potser haurà de pagar per poder tornar a explicar el poeta espanyol en unes aules universitàries que s'estimaran més impartir assignatures com "Literatura europea" -friso per veure'n el programa. Va ser una classe, una sessió, d'emoció continguda. No podia ser d'altra manera. "Xulo fins al final". I també, com sempre, va impartir l'apèndix de la lliçó a la sobretaula del dinar d'homenatge. Amb passió desenfrenada, fent bona la puta etimologia de la paraula "jubilar".

Com d'una casa

Poques vegades em passa que un poemari em parli d’una manera tan transparent com aquest. Obres la porta i tens la sensació que ja hi has estat, que aquestes parets, aquestes habitacions et són familiars. L’Enric Boluda és un amfitrió dels que pateix perquè te trobis còmode, a gust. I no hauria de patir gens, perquè la casa que ell ha aixecat -quants poetes voldrien tenir els fonaments que té aquest llibre- està moblada amb versos que t’expliquen, enginyosos i certs. Tanques la porta i saps que, d’una manera o altra, hi tornaràs. Si és que part de tu no s’ha quedat còmodament instal·lat en algun poema.

Matèria elemental

Només amb el poema “Pedra” el llibre de Xavier Macià ja deixa senyal a la memòria, i més endins. Però no és l’únic. “Matèria elemental” (Premi Maria Mercè Marçal 2008) és un recull que indaga al fons del fons del que som. Quan la veu de l’autor es mostra més personal, com als poemes “Comiat“ o “Dones fosques”, és quan he pogut veure amb els seus ulls i sentir-me més a prop de la seua matèria. Potser, tal vegada, perquè consola veure altres pedres enfonsant-se, lentament, a la teua vora en aquest immens oceà.

Crisi de creació a la creació de crisi, la pitjor crisi de la creació

És un aforisme per encàrrec. L'Institut d'Estudis Ilerdencs ens ha demanat a una colla d'escriptors, per Sant Jordi, una sentència que inclogui les paraules crisi i creació. Espero no fer-lo cert.