
És només el diagnòstic. Perquè la Calaf admetia que no tenia una solució. De fet, no només n'hi ha una. Però assegurava que prendre consciència d'aquesta crisi dels mitjans ja era un primer pas.
D'entre totes, i por la cuenta que me trae, em quedaria amb la revalorització del periodista. Les empreses han invertit en tecnologia per millorar, per donar més continguts i més ràpidament. Però no són eines al servei dels professionals, són els periodistes que han esdevingut esclaus de la comunicació immediata. Els mitjans obliden que sense els periodistes i la seua tasca de qualitat els lectors, espectadors, oients, buscaran la informació per ells mateixos en altres bandes, perquè avui és possible. I en perdrà la democratització de la informació, el rigor, la veracitat i viurem a l'ombra permanent del dubte.
Amb totes aquestes reflexions, hom es lamenta que gent com la Calaf es jubili de les redaccions i no pugui deixar pòsit en les noves generacions de periodistes. Però, potser, el que cal és que vinguin a la Universitat i ens tornin a ensenyar què és ser periodista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada