9 de març del 2011

Contra el provincianisme

Lleida va deixar de ser fa temps el desert cultural que era durant el franquisme. Però, a hores d'ara, cada oasi que genera encara ens sembla un miratge.

Ningú no és profeta a la seua terra, d'acord. La ciutat no es conforma amb l'èxit de qualsevol ni amb qualsevol èxit. Hi ha qui pot pensar que és per un excessiu grau d'autoexigència, però no és cert. És una qüestió d'autoestima. Fa temps que n'anem molt mancats. La ciutat no acaba de reconèixer aquells que excel·leixen, que fan una bona feina. Els aplaudeix, sí, els anima, però sobretot espera l'aplaudiment del veí, de més enllà, per atorgar-los reconeixement.


És veritat que aquest, tal vegada, és un mal del país. Però penso que el que passa és que els lleidatans i lleidatanes no creuen que tenir èxit a Lleida sigui suficient. I qui surt més mal parat no són aquells que no veuen reconeguda la seua tasca, és la la mateixa ciutat. Mentre no es cregui capaç de valorar i validar allò que produeix perdurarà aquest estrany complex d'inferioritat que arrossega. Serà el moment en què podrà fer front al victimisme de què se l'acusa (i no sempre justament).

Assolir l'èxit a Barcelona, a Girona o a Nova York, i fer-ne una garantia exportable, no és una qüestió demogràfica, és una qüestió de qualitat contrastada. Cal passar del comentari "Per ser de Lleida està prou bé" al "ha tingut èxit a Lleida, ha d'estar bé".

1 comentari:

lluís ha dit...

Tens raó, amic. Però jo celebro els temps en què "Per ser de Lleida ja està bé" obria un intel·ligent i mordaç camí que ara imiten certs atrevits polonesos...!