31 de març de 2011

Pedra de Tartera

foto David Ruano / TNC
Vam aturar la gravadora. Havíem pujat a Esterri en una d'aquelles sortides de dialectologia que ens permetien prendre contacte amb el territori i els seus parlants. A Isavarre vam trobar una dona, una padrina, que es va avenir a obrir-nos la porta. Davant dels cremalls del foc a terra vam anar conversant amb ella de trivialitats, mentre enregistràvem el seu parlar pallarès, que després hauríem de transcriure. Però quan dúiem més d'una hora, quan la conversa es va aprofundir, quan ens va començar a parlar de la guerra civil vam haver d'aturar la gravadora. La transcripció fonètica hauria fet curt.

La seua era una història de patiment, d'injustícia. La d'algú que s'ha vist atrapada per un conflicte que no entenia ni volia. Un record que es mantenia com ella, en la quietud de la tartera, fins que algú o alguna cosa la sotragués i s'esllavissés amb la resta de pedres.

Com la Conxa, com la protagonista de "Pedra de Tartera", la novel·la de Maria Barbal que han portat a escena el Teatre Nacional i El Celler d'Espectacles.


Abans de veure-la, algú em va dir que semblava teatre documental, pel recorregut històric i el costumisme tan ben recreat. Però, ben pensat, va més enllà. El retrat d'una dona anònima, a qui obliguen de nena a anar a viure amb els oncles perquè a casa hi ha massa boques per alimentar. És la primera lliçó. La de patir en silenci, no alçar la veu, obeir i fer el que toca. I quan aquesta presó inconscient de silenci i submissió esdevé redós de quietud i seguretat, la guerra s'encarregarà d'arrabassar-li.

L'obra convenç, perquè la seua protagonista convenç. Una actriu, la Àurea Màrquez, que ha de travessar dècades i edats i que sap callar tant com parlar. L'acompanya un bon seguici a l'escenari. Entre ells el lleidatà Eduard Muntada, per qui sembla que hagin escrit expressament els dos papers que hi fa.

La Conxa és un personatge més complex del que sembla, justament per la seua simplicitat. Sense grans projectes ni ideals profunds, però que va adquirint la saviesa quotidiana que les ideologies de vegades obliden per abocar-nos al desastre. Agent passiva, però alhora pilar gràcies al qual els altres han pogut bastir la seua acció.

A l'esforç de dur a escena aquesta novel·la teatralitzada, s'hi ha d'afegir l'esforç de fer-ho en pallarès. Una iniciativa inèdita en aquest país i tan comú en d'altres llengües. Només el temps dirà si queda en l'exotisme. Ara, el que és segur és que sense aquest parlar genuí i els seus girs i expressions el text perdria profunditat, si no sentit.

Aquells anys de filologia buscava paraules, sons, accents. Vaig aprendre que la dialectologia és l'estudi de la riquesa d'una llengua. Una riquesa que s'amaga en la veu més humil. Com la memòria més punyent s'amaga en els plecs del silenci.