En català, perdona...

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha requerit la Generalitat perquè en dos mesos compleixi la sentència que obliga l'escola catalana a considerar l'espanyol com a llengua vehicular juntament amb el català. Això, per exemple, podria obligar a impartir algunes assignatures, a banda de la de llengua, en espanyol. Es desmuntaria, per complet, el model educatiu català basat en el sistema d'immersió lingüística.

Ara faltarà el recurs de la Generalitat, que ajornarà un cop més la sentència i esdevindrà l'enèsim pedaç jurídico-polític en defensa del model consensuat des de fa dècades.
Però, com pot ser que unes poques famílies posin contra les cordes tot un model educatiu? Com és possible que un tribunal, per superior que sigui, pugui rectificar més que una llei?
Llegeix més >>

Temps difícils

No em deixarà mai de sorprendre la modernitat dels clàssics. En el cas de la novel·la "Temps difícils" de Charles Dickens esdevé un tòpic literal. L'opressió i abús per part del rics sobre els pobres, la necessitat que l'educació faci caure les barreres socials, el fet que aquesta mateixa educació tingui en compte els talents o intel·ligències de les persones, que les emocions siguin una component clau de l'aprenentatge. De tot això, i més és clar, ens parla la novel·la de Dickens.

Cars: la llengua atropellada

El meu fill és un apassionat de la pel·lícula "Cars" de Pixar. Va tot el dia amunt i avall fent córrer el seu Llamp McQueen. En "Llamp", sí. El pobre és l'únic friqui de la bressol que diu els diàlegs i els noms dels personatges en català, quan per a tots els altres és el "Rayo". Però això s'ha acabat. La segona part del film no s'ha doblat al català perquè a les Majors no els passa pels ous. El meu fill es queda sense el dret a veure la pel·lícula en el seu idioma al seu país.

"L'home de la maleta", de Ramon Solsona

Des que treballo envoltat de músics tinc una nova perspectiva del personal que es dedica a crear i recrear amb els sons com a matèria primera. He d'admetre que estan tocats (umm, sí, és el verb) per una divinitat pròpia, que els permet extraure art de fórmules pràcticament matemàtiques. És una cosa que mai m'ha deixat de sorprendre, per molt que la poesia, de vegades, s'hi assembli. Per això, quan em va caure a les mans el darrer premi Sant Jordi, "L'home de la maleta", de Ramon Solsona, vaig pensar que potser tindria la possibilitat d'aprofundir una mica més en particularitats d'aquests alquimistes del so. Però el solo que interpreta el seu protagonista, un vell músic d'orquestra de patxanga, va molt més enllà.

"Sense partit", amb la narració de Jordi Guardiola

Hi ha qui diu que un periodista és un novel·lista frustrat. És clar que també hi ha qui diu el mateix dels novel·listes, però a l'inversa. També, que esport i literatura són antagònics. Per desfer tots aquests tòpics, només cal llegir el periodista i novel·lista Jordi Guardiola, que és tan bon escriptor com reporter i que ha sabut dur el futbol a la literatura. "Sense Partit" és la seua primera novel·la, el seu primer gol.