20 de gener de 2011

Boira

Som siluetes en un escenari de perfils retallats en la boira. Tota la ciutat és un immens teatre d'ombres xineses. El gris ens bafa l'ànim i tot just podem dibuixar-hi amb el dit de la nostàlgia. Mantenim una relació íntima amb aquest embolcall humit, perquè és com si estiguéssim sols quan ens hi submergim. Però no, som el nostre propi fantasma i sabem que algun dia, quan surti el sol, ens dissiparem. Vivim dins un núvol, som només pluja, les llàgrimes d'un hivern implacable.

1 comentari:

lluís ha dit...

I jo em declaro llàgrima a l'exili, àvid del núvol arran de terra!La boira té l'olor del retorn...gràcies per deixar-me-la al seu lloc!