Hawking o déu

No passo de Newton. A partir de la teoria sobre la gravitació tot és massa confús per a mi. Encara em quedo amb alguns conceptes d'Einstein, però quan arribem a les teories quàntiques el meu pensament simple no dóna per a més. I tanmateix no ho puc evitar, miro d'enfrontar-m'hi de tant en tant perquè em calen les mateixes respostes que a tothom. El nou llibre de l'Stephen Hawking, "El gran disseny" en promet, de respostes. Però, com sempre, el que fa és lliurar-te a més preguntes.

Per què existeix l'univers?, per què hi ha alguna cosa  en lloc del no res? per què existim els humans? Aquestes són algunes de les incògnites que es proposa desvetllar el llibre, després d'un repàs a les diferents explicacions de l'univers que ens hem empescat des de l'antiga Jònia fins als darrers descobriments de la física.

Impossible fer-ne un resum, però l'excusa d'un déu que posa en marxa l'existència amb el Bing Bang queda obsoleta. El mateix Big Bang gairebé queda obsolet. Ja no hi ha un sol univers, sinó molts, i el nostre només és un dels possibles, l'únic possible per a nosaltres, amb les seues 11 dimensions. I tampoc no cal cap déu el posi en marxa, perquè s'hi posa ell sol. Sí, costa d'entendre, però malgrat la dificultat de seguir el fil, el llibre acaba sent molt revelador.

Ara, mentre les observacions, les experimentacions, no demostrin les teories d'una física que gairebé no puc arribar a concebre, podria dir que creure'm tot el que explica Hawking al seu llibre també és un acte de fe.