15 de gener de 2011

Gilles Apap, a l'Auditori

Va complir les expectatives amb escreix. Gilles Apap es va posar el públic a la butxaca i es va endur els bravos d'un Auditori Enric Granados ple de gom a gom. Una ovació que encara trobo que va fer curt, d'un públic tal vegada sorprés per una proposta poc convencional, però eficaç. Apap sembla que no està gaire per l'ortodòxia a què ens tenen acostumats els directors d'orquestra. Ell surt, tocant el seu violí, de darrere l'escenari, quan l'orquestra ja arrencat. Toca de peu, caminant, movent-se d'aquí cap a allà. Porta el ritme amb el peu, pica de dits per donar la tanda als músics, els parla, s'exclama.

La seua proposta de les "Quatre estacions" de Vivaldi implica que els intèrprets xiulin fragments, que imitin el so del vent, que els violins executin pizzicatos com si toquessin una guitarra. Però tot plegat sense perdre una nota ni la compostura, amb un virtuosisme aclaparador. Amb frescor, innovació, irreverència, però sense caure en el xavacanisme.

El resultat és un concert que vibra d'entusiasme, d'un públic que es lliura incondicionalment al so i a la novetat que regala Apap; però també dels músics, que en algun cas sembla que hagin recordat el que els va dur a aquest ofici. I quants joves espectadors de platea han entés per què paga la pena aprendre'l.

Per a aquells que som oients esporàdics de clàssica és un regal. Sortíem del concert amb el mateix ànim amb què hem sortit de concerts de pop, de rock o de jazz. Sobretot, ens ho havíem passat bé. I amb una bona lliçó, no cal malmetre la música per popularitzar la clàssica.