31 de gener de 2011

La camisa de l'home feliç

Feliç coincidència de títol entre el darrer espectacle de la Baldufa i el de la companyia Zum Zum Teatre. Fa pocs dies els primers estrenaven "El príncep feliç" i dissabte la companyia de Ramon Molins "La camisa de l'home feliç". I no és l'única coincidència, tots dos han triat un autor clàssic, Wilde els uns i Tolstoi els altres. En totes dues produccions l'audiovisual té un paper destacat, al servei del desenvolupament de la història i perfectament imbricat amb l'acció dels actors. I en trobaríem moltes altres.

Dos espectacles de molta qualitat que han sigut possibles, en part, a la col·laboració del Teatre de l'Escorxador, que sembla haver adquirit el paper de centre de produccions. Un punt més a favor d'un espai que té una programació acurada, equilibrada i compromesa. Tan debò la traça de la seua directora, la Margarida Troguet, s'encomani als altres centres escènics de la ciutat.

Però al tema. "La camisa de l'home feliç" ens explica la història del Tsar de Rússia, que emmalalteix i ningú no sap per què. Els metges determinen que perquè es guareixi cal que es posi la camisa de l'home o la dona més feliç del món. Bé, busquem-lo. Qui serà l'home més feliç? el més ric, el més poderós, el més famós? A la recerca hi van dos emissaris, emissàries, de fet. Són l'alter ego dels personatges que al començament de l'obra esperen que passi el seu tren, un tren que sempre perden i que els obliga a matar el temps explicant-se històries com la de la Tolstoi. (Ei, un altre inici beckettià).

El viatge que ens proposen és divertit, emocionant i carregat de sentit, per mirar de descobrir quina és l'essència de la felicitat. La paròdia, la caricatura, ens ajudaran a reflexionar a l'entorn de les quimeres que la nostra societat ens ven per assolir-la. L'humor, doncs, és l'eix conductor, acompanyat d'un llenguatge planer i carregat de referències a l'actualitat. Res de tot això, però, s'hauria materialitzat sense la bona interpretació de les dos actrius, amb una vis còmica inqüestionable, que el Molins no deixa que caigui mai en l'histrionisme. L'aplaudiment que es mereixien tots plegats va fer curt. Som un públic tímid, per no dir una altra cosa.

Capítol especial mereix la música i el parell de números cantats que inclou l'obra. Són marca del compositor i pianista Antoni Tolmos, que va camí de convertir-se en un especialista del gènere. Algú li haurà d'encomanar el musical definitiu.

Serà que la crisi, com sempre, trau la millor creativitat, perquè la temporada que ens estan donant les companyies lleidatanes és immillorable. Teatre compromès, amb missatge, arriscat, ben pensat i executat, per a un públic ampli. Un bon moment per adonar-nos que la camisa teatral que portem ens hauria de fer feliços.