L'uniforme de la consellera

Ningú amb dos dits de consciència social pot deixar d'aplaudir la suggerència de la consellera comunista d'Educació, Irene Rigau, que ha posat sobre la taula la possibilitat d'implantar l'uniforme a les escoles. Entre les raons que ha exposat en el seu rampell prêt-à-porter hi ha el d'acabar amb les diferències socials que es manifesten a través de la roba i les seues marques i la comoditat que pot suposar per als pares i mares.

És brillant. Només algú amb la capacitat de treball de la consellera pot esgarrapar el temps necessari per ocupar-se, no sols dels menesters pedagògics, també del fons d'armari de la comunitat educativa.

Però caldria anar més enllà de l'uniforme si volem eradicar d'una vegada per totes les diferències socials, i la injustícia que comporten, de les escoles.

Pedra de Tartera

foto David Ruano / TNC

Vam aturar la gravadora. Havíem pujat a Esterri en una d'aquelles sortides de dialectologia que ens permetien prendre contacte amb el territori i els seus parlants. A Isavarre vam trobar una dona, una padrina, que es va avenir a obrir-nos la porta. Davant dels cremalls del foc a terra vam anar conversant amb ella de trivialitats, mentre enregistràvem el seu parlar pallarès, que després hauríem de transcriure. Però quan dúiem més d'una hora, quan la conversa es va aprofundir, quan ens va començar a parlar de la guerra civil vam haver d'aturar la gravadora. La transcripció fonètica hauria fet curt.

La seua era una història de patiment, d'injustícia. La d'algú que s'ha vist atrapada per un conflicte que no entenia ni volia. Un record que es mantenia com ella, en la quietud de la tartera, fins que algú o alguna cosa la sotragués i s'esllavissés amb la resta de pedres.

Com la Conxa, com la protagonista de "Pedra de Tartera", la novel·la de Maria Barbal que han portat a escena el Teatre Nacional i El Celler d'Espectacles.

La imatge de les paraules

foto Jordi V. Pou

El passat Mahalta ens va donar l'oportunitat d'escoltar poetes i poemes d'arreu del món. Per uns dies, la poesia va deixar la intimitat del llibre per esdevenir veu. Però també imatge. L'espectacle "Pou & Pou fan Poe", que va obrir el festival, ens va donar l'oportunitat d'escoltar l'actor Josep Maria Pou interpretant els versos de l'escriptor nord-americà, mentre es projectaven les fotografies de Jordi V. Pou. Dos pous de talent insondable que s'unien en un projecte que aconsegueix posar en escena l'esperit inquietant de l'autor de "El corb" i "Annabel Lee".

Les instantànies de Jordi V. Pou eren decorat, escenari i recitat alhora. D'una aparent simplicitat aclaparadora. Però, sobretot, suggerents i inspiradores.
Moltes d'aquestes fotografies formen part del seu projecte Kokovoko. Una idea simple, d'execució complexa. Pou penja en una pàgina un mínim d'una fotografia diària feta amb el seu telèfon mòbil. I en van més de 500.

Shakespeare tradueix Txema Martínez

Era el darrer any de carrera, o potser ja havíem acabat, no ho recordo. Al Txema Martínez se li va posar entre cella i ullera que havia de traduir "The poetry of experience" de Robert Langbaum, una obra clau per entendre la poesia de la darrera meitat de segle passat i l'actual. Me'l vaig mirar de reüll i vaig pensar que li passaria el rampell. Però no.

Contra el provincianisme

Lleida va deixar de ser fa temps el desert cultural que era durant el franquisme. Però, a hores d'ara, cada oasi que genera encara ens sembla un miratge.

Ningú no és profeta a la seua terra, d'acord. La ciutat no es conforma amb l'èxit de qualsevol ni amb qualsevol èxit. Hi ha qui pot pensar que és per un excessiu grau d'autoexigència, però no és cert. És una qüestió d'autoestima. Fa temps que n'anem molt mancats. La ciutat no acaba de reconèixer aquells que excel·leixen, que fan una bona feina. Els aplaudeix, sí, els anima, però sobretot espera l'aplaudiment del veí, de més enllà, per atorgar-los reconeixement.