La camisa de l'home feliç

Feliç coincidència de títol entre el darrer espectacle de la Baldufa i el de la companyia Zum Zum Teatre. Fa pocs dies els primers estrenaven "El príncep feliç" i dissabte la companyia de Ramon Molins "La camisa de l'home feliç". I no és l'única coincidència, tots dos han triat un autor clàssic, Wilde els uns i Tolstoi els altres. En totes dues produccions l'audiovisual té un paper destacat, al servei del desenvolupament de la història i perfectament imbricat amb l'acció dels actors. I en trobaríem moltes altres.

Hawking o déu

No passo de Newton. A partir de la teoria sobre la gravitació tot és massa confús per a mi. Encara em quedo amb alguns conceptes d'Einstein, però quan arribem a les teories quàntiques el meu pensament simple no dóna per a més. I tanmateix no ho puc evitar, miro d'enfrontar-m'hi de tant en tant perquè em calen les mateixes respostes que a tothom. El nou llibre de l'Stephen Hawking, "El gran disseny" en promet, de respostes. Però, com sempre, el que fa és lliurar-te a més preguntes.

Un príncep amb cor de Baldufa

La Baldufa s'ha consolidat com una de les millors companyies teatrals que han sortit mai de Lleida i porta camí de ser una de les millors del país. El seu darrer espectacle "El príncep feliç", que acaben d'estrenar, és un bon exemple d'aquesta trajectòria ascendent. Una proposta valenta per a un públic familiar massa adotzenat amb històries meloses.

L'adaptació ha respectat, amb comptades excepcions, el text original, i no ha traït l'esperit melanconiós de l'obra. "El príncep" no té un final fàcil. La bondat hi triomfa sí, però no s'acaba d'imposar sobre la hipocresia i la injustícia. Així ho va voler Oscar Wilde quan va escriure aquesta commovedora història i així ho ha mantingut la Baldufa. Sense edulcorants. Primer encert.

El segon és una posada en escena visualment impecable. Atractiva, eficient, i efectista de vegades, però sempre al servei de la història. I, sens dubte, contemporània d'una generació infantil abocada a la pantalla i capaç de llegir diferents plans d'imatge alhora. Des del vestuari, fins a l'element més trivial, acaben prenent sentit a mesura que es desenvolupa l'obra.

La vis còmica de la Baldufa és inqüestionable. És el seu fort. Però en aquest cas han reeixit de l'esforç de canviar de registre. No han pogut renunciar a arrencar rialles al començament de la peça, no serien ells si no, però no es donen cap més treva.

Foto: David del Val

En tot plegat hi té molt a veure el director que s'han buscat, Jorge Picó, el coautor de "Non Solum". I suposo que també té a veure amb el treball del missatge i el mur que al començament de l'obra ens oculta la història, el mateix mur que va impedir al príncep veure com eren de desgraciats bona part dels seus subdits, i que a poc a poc es va esquerdant i obrint per mostra-nos la realitat al personatge i als espectadors.

Durant una hora, la canalla que hi havia a la sala no es va moure un mil·límetre. Va riure, va mirar, va escoltar, es va emocionar. Cap va sortir plorant ni decebut. Havien vist una història carregada d'emoció. Que acaba amb una oreneta morta i un cor de plom. És el que passa quan el que compten són els valors i no el mercat. I en cada obra que han portat a escena els baldufos sempre hi han posat el cor, un d'aquells que no es fon mai.

Els Imperfeccionistes

De les casualitats se'n pot fer una vida. Acabo de llegir "El club dels perfectes" del Carles Porta i el següent que trio de la pila és "Els imperfeccionistes" de Tom Rachman. A sobre, tots dos autors periodistes, quina plaga. I fins aquí tot el que tenen en comú. O no, també hi ha aquella ironia i ull clínic de l'ofici.

Boira

Som siluetes en un escenari de perfils retallats en la boira. Tota la ciutat és un immens teatre d'ombres xineses. El gris ens bafa l'ànim i tot just podem dibuixar-hi amb el dit de la nostàlgia. Mantenim una relació íntima amb aquest embolcall humit, perquè és com si estiguéssim sols quan ens hi submergim. Però no, som el nostre propi fantasma i sabem que algun dia, quan surti el sol, ens dissiparem. Vivim dins un núvol, som només pluja, les llàgrimes d'un hivern implacable.