Tinc un vot i no dubtaré a fer-lo servir

Perquè, malgrat tot, crec en la democràcia. Perquè hi confio, malgrat la desvirtuació a què ha estat sotmesa per uns partits polítics que es creuen la màxima expressió de la participació social.
Tinc un vot i no dubtaré a fer-lo servir per triar els representants polítics que crec que poden desenvolupar millor la meua manera d'entendre la gestió pública i la ideologia que la justifica. Però de la mateixa manera que els faré aquesta confiança, els exigiré que no la traeixin i penso adreçar-m'hi directament si no compleixen i fer-los retret del que cregui convenient i recordar-los el que em van dir que farien si els votava. El meu vot, doncs, no s'acaba amb la papereta dins l'urna. És un vot permanent, persistent i responsable amb ell mateix. És un vot que canviarà si no es fa servir com cal.

Ofereixo espai per a museu

Des d'aquest humil espai no puc més que cedir el menjador de casa meua com a allotjament provisional d'algunes de les obres del Museu d'Art Jaume Morera. Després que l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, anunciés que ajornava sine die la construcció del nou museu per la crisi, es deixés perdre un milió d'euros per construir-lo i blablabla, penso que és una sortida viable, atès que disposo de parets a la sala, la voluntat de deixar-les veure a tothom que se n'interessi i, el que és millor, la casa que les acolliria duu l'apropiat nom de "Can Morera", el cognom de la família de la meua dona (res a veure amb el pintor, però).

L'hora d'entrar en campanya

M'han encarregat que moderi dos debats electorals. Un a l'entorn de la cultura i l'altre sobre cooperació i solidaritat. Els temes estrella de la campanya. Sobre ambdós àmbits s'alça una guillotina que amenaça d'escapçar molt més que el cap. Friso, doncs, per conèixer les propostes dels partits que concorren a les eleccions municipals per saber com la pensen fer anar, la guillotina. Però molt em temo que a banda d'amagar-nos on pensen dibuixar la línia de punts per on ha de passar la fulla, ens voldran vendre tiretes. O em sorprendran?

De plagues i fi del món

Ens atrau el cataclisme com una mala cosa. O potser perquè és una mala cosa. L'apocalipsi, la fi del món, en les seues més variades versions sempre han estat objecte de la literatura i el cinema. Meteorits que cauen a la Terra, holocausts nuclears, invasions alienígenes. I un es pregunta sempre, si mai passés una d'aquestes hecatombes, què coi faria jo sol a la món?

Acabo de llegir, casualitats, dos llibres que, de maneres ben diferents, ens parlen de la fi o l'inici de la fi. L'un es titula justament així "Fi", de David Monteagudo, l'altre és "L'any de la plaga" de Marc Pastor.

L'uniforme de la consellera

Ningú amb dos dits de consciència social pot deixar d'aplaudir la suggerència de la consellera comunista d'Educació, Irene Rigau, que ha posat sobre la taula la possibilitat d'implantar l'uniforme a les escoles. Entre les raons que ha exposat en el seu rampell prêt-à-porter hi ha el d'acabar amb les diferències socials que es manifesten a través de la roba i les seues marques i la comoditat que pot suposar per als pares i mares.

És brillant. Només algú amb la capacitat de treball de la consellera pot esgarrapar el temps necessari per ocupar-se, no sols dels menesters pedagògics, també del fons d'armari de la comunitat educativa.

Però caldria anar més enllà de l'uniforme si volem eradicar d'una vegada per totes les diferències socials, i la injustícia que comporten, de les escoles.