24 de gener del 2011

Un príncep amb cor de Baldufa

La Baldufa s'ha consolidat com una de les millors companyies teatrals que han sortit mai de Lleida i porta camí de ser una de les millors del país. El seu darrer espectacle "El príncep feliç", que acaben d'estrenar, és un bon exemple d'aquesta trajectòria ascendent. Una proposta valenta per a un públic familiar massa adotzenat amb històries meloses.


L'adaptació ha respectat, amb comptades excepcions, el text original, i no ha traït l'esperit melanconiós de l'obra. "El príncep" no té un final fàcil. La bondat hi triomfa sí, però no s'acaba d'imposar sobre la hipocresia i la injustícia. Així ho va voler Oscar Wilde quan va escriure aquesta commovedora història i així ho ha mantingut la Baldufa. Sense edulcorants. Primer encert.

El segon és una posada en escena visualment impecable. Atractiva, eficient, i efectista de vegades, però sempre al servei de la història. I, sens dubte, contemporània d'una generació infantil abocada a la pantalla i capaç de llegir diferents plans d'imatge alhora. Des del vestuari, fins a l'element més trivial, acaben prenent sentit a mesura que es desenvolupa l'obra.

La vis còmica de la Baldufa és inqüestionable. És el seu fort. Però en aquest cas han reeixit de l'esforç de canviar de registre. No han pogut renunciar a arrencar rialles al començament de la peça, no serien ells si no, però no es donen cap més treva.

Foto: David del Val
En tot plegat hi té molt a veure el director que s'han buscat, Jorge Picó, el coautor de "Non Solum". I suposo que també té a veure amb el treball del missatge i el mur que al començament de l'obra ens oculta la història, el mateix mur que va impedir al príncep veure com eren de desgraciats bona part dels seus subdits, i que a poc a poc es va esquerdant i obrint per mostra-nos la realitat al personatge i als espectadors.

Durant una hora, la canalla que hi havia a la sala no es va moure un mil·límetre. Va riure, va mirar, va escoltar, es va emocionar. Cap va sortir plorant ni decebut. Havien vist una història carregada d'emoció. Que acaba amb una oreneta morta i un cor de plom. És el que passa quan el que compten són els valors i no el mercat. I en cada obra que han portat a escena els baldufos sempre hi han posat el cor, un d'aquells que no es fon mai.

4 comentaris:

Margarida Troguet ha dit...

Sí, sí, totalment d'acord amb tu Enric. Una proposta valenta tant pel que fa a l'estètica com -i encara més important- a l'ètica. Un molt bon espectacle!... (porque quince años no es nada!)
Margarida

amaiusca ha dit...

Gràcies, Enric, per posar paraules a les sensacions que em va produir l'obra. La veritat és que se superen espectacle rere espectacle. Ser "fan baldufa" és una aposta segura.
Estic segura que celebrarem molts més aniversaris.
I tot i que crec que la proposta no era essencialment infantil, espero que a Lleida aprenguem que els nens i les nenes saben, volen i gaudeixen pensant.

Oscar ha dit...

Enric, m'has endreçat totes les sensacions que em van despertar els baldufos. Visca l'exterminació del Happy end per sistema!!!

Enric Pinyol ha dit...

Gràcies pels comentaris, amics. El tema del 15è aniversari, a més, crec que bé es mereix un altre article un dia d'aquests.