El dol de Txema Martínez

"No es pot escriure amb el cor, no es pot escriure amb el fetge, amb les vísceres. S'ha d'escriure amb el cap..." ens explicava el professor Xavier Macià a les classes de literatura de primer de carrera. I escoltàvem incrèduls com desmuntava els nostres axiomes de poetes romàntics, autodidactes del vers barat.

De tots els que teníem vel·leïtats literàries en aquelles aules qui millor se n'ha sortit és el Txema Martínez. Possiblement una de les persones més viscerals que conec i l'única capaç de mantenir-les a ratlla quan es tracta de passar pel sedàs de la poesia els sentiments. 

Explico això perquè el Txema Martínez acaba de publicar un dels millors poemaris que s'han escrit mai en aquesta ciutat i al país. L'únic que no hauria volgut escriure mai.

1714, Victus

La novel·la històrica em té posat setge des de fa uns quants mesos. Vaig acabar l'any amb la lectura de "1714" d'Alfred Bosch i l'he començat amb "Victus" d'Albert Sánchez-Piñol. Molt apropiat, per als temps que corren. Això sí, he acabat empatxat de guerra de Successió, revisionisme històric i patriotisme frustrat. Però reconec que he capitulat a la proposta dels dos autors, amb més o menys condicions.

Reconec que cercava, com molts lectors, conèixer una mica millor la història del país, sobretot d'aquest capítol clau, sense haver d'endinsar-me en rigorosos i asèptics volums d'història. M'he esperat que fessin "la pel·lícula". No sé què hi tindran a dir els historiadors de les dos recreacions que han fet els novel·listes, però jo n'he quedat satisfet.

La guerra de Successió i la caiguda de Barcelona el 1714 és un drama col·lectiu, com totes les guerres. I com tots els grans conflictes bèl·lics té repercussions que van més enllà del seu temps. Per a mostra, aquest país, que intenta resoldre encara la seua identitat i com governar-la. Pocs països deu haver que celebrin una derrota com a fita identitària (Glups, Spoiler?). Però és que nosaltres en sabem molt, de perdre.

Gràcies per les entrades. En memòria de la Julieta Agustí.

Què hi faig jo aquí? Em devia preguntar mentre cosia braços i cames de titelles i els farcia d'escuma. Era a casa de la Julieta Agustí i el Joan Andreu Vallvé, amb una pila de gent que no coneixia de res, però que compartien una estranya passió pels titelles i per la feina dels amfitrions, com la meua dona, que m'hi va arrossegar. Després, quan aquells titelles van prendre vida, vaig entendre què els enlluernava. I jo també vaig acabar intoxicat de la màgia dels titelles, de l'art de la manipulació, la capacitat de donar vida a un objecte, aparentment inanimat.

Passa-ho

Fotografies digitals que passen a paper, festes tradicionals que s'escampen com un virus, blogs que es converteixen en revistes. És el resultat de combinar l'acció a la web i les xarxes socials i al món tangible. Una mesurada barreja d'online i offline. La clau per fer reeixir qualsevol iniciativa a través d'Internet. Parlo de la feliç coincidència de l'exposició fotogràfica de Jordi V. Pou, la nova revista La Quera i el Sant Jordi que han organitzat a Puigverd de Lleida. Tres propostes i tres exemples del bon aprofitament de la xarxa com a eina de creació i promoció.

Qui dubta avui en dia d'en Guillem Tell?*

El darrer estiu me'l vaig passar escrivint l'adaptació de l'òpera "Guillem Tell", de Rossini, per a la companyia de teatre La Baldufa. L'obra s'estrena aquest dissabte al Liceu, que és qui va fer l'encàrrec als baldufos. Ells no ho sé, però jo no sé si sentir-me com Guillem tensant l'arc o com el seu fill, esperant que l'heroi l'encerti.

"Punyos" (Un Clint Eastwood a casa)

- Pare, fem "punyos"

- D'on ho has tret això de fer "punyos", fill.

- Els nens de l'escola fan "punyos" i un dia em van pegar.

- I la senyoreta, no els renya si fan això?

- Sí.

- I tu, que fas "punyos" també?

- Noooo, jo els mossego i se calmen.

- …

Conversa amb el Pol, 3 anys.

#parlemdeperiodisme

"Jo als de primer de Periodisme els diria que són a temps de canviar de carrera...". Van ser les paraules del director de Segre, Joan Cal, a la conferència de presentació de Segre iPlus a la Facultat de Lletres de la UdL. Un bon titular, que li va espatllar la notícia. Un grup d'estudiants, indignats per la suggerència, es va alçar i va abandonar la sala. La polèmica ha continuat aquest cap de setmana a les xarxes socials. Una polèmica, però, que oculta el debat de fons, què en fem d'aquesta professió que trontolla, el periodisme.

En català, perdona...

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha requerit la Generalitat perquè en dos mesos compleixi la sentència que obliga l'escola catalana a considerar l'espanyol com a llengua vehicular juntament amb el català. Això, per exemple, podria obligar a impartir algunes assignatures, a banda de la de llengua, en espanyol. Es desmuntaria, per complet, el model educatiu català basat en el sistema d'immersió lingüística.

Ara faltarà el recurs de la Generalitat, que ajornarà un cop més la sentència i esdevindrà l'enèsim pedaç jurídico-polític en defensa del model consensuat des de fa dècades.
Però, com pot ser que unes poques famílies posin contra les cordes tot un model educatiu? Com és possible que un tribunal, per superior que sigui, pugui rectificar més que una llei?
Llegeix més >>

Temps difícils

No em deixarà mai de sorprendre la modernitat dels clàssics. En el cas de la novel·la "Temps difícils" de Charles Dickens esdevé un tòpic literal. L'opressió i abús per part del rics sobre els pobres, la necessitat que l'educació faci caure les barreres socials, el fet que aquesta mateixa educació tingui en compte els talents o intel·ligències de les persones, que les emocions siguin una component clau de l'aprenentatge. De tot això, i més és clar, ens parla la novel·la de Dickens.

Cars: la llengua atropellada

El meu fill és un apassionat de la pel·lícula "Cars" de Pixar. Va tot el dia amunt i avall fent córrer el seu Llamp McQueen. En "Llamp", sí. El pobre és l'únic friqui de la bressol que diu els diàlegs i els noms dels personatges en català, quan per a tots els altres és el "Rayo". Però això s'ha acabat. La segona part del film no s'ha doblat al català perquè a les Majors no els passa pels ous. El meu fill es queda sense el dret a veure la pel·lícula en el seu idioma al seu país.

"L'home de la maleta", de Ramon Solsona

Des que treballo envoltat de músics tinc una nova perspectiva del personal que es dedica a crear i recrear amb els sons com a matèria primera. He d'admetre que estan tocats (umm, sí, és el verb) per una divinitat pròpia, que els permet extraure art de fórmules pràcticament matemàtiques. És una cosa que mai m'ha deixat de sorprendre, per molt que la poesia, de vegades, s'hi assembli. Per això, quan em va caure a les mans el darrer premi Sant Jordi, "L'home de la maleta", de Ramon Solsona, vaig pensar que potser tindria la possibilitat d'aprofundir una mica més en particularitats d'aquests alquimistes del so. Però el solo que interpreta el seu protagonista, un vell músic d'orquestra de patxanga, va molt més enllà.

"Sense partit", amb la narració de Jordi Guardiola

Hi ha qui diu que un periodista és un novel·lista frustrat. És clar que també hi ha qui diu el mateix dels novel·listes, però a l'inversa. També, que esport i literatura són antagònics. Per desfer tots aquests tòpics, només cal llegir el periodista i novel·lista Jordi Guardiola, que és tan bon escriptor com reporter i que ha sabut dur el futbol a la literatura. "Sense Partit" és la seua primera novel·la, el seu primer gol.

Tinc un vot i no dubtaré a fer-lo servir

Perquè, malgrat tot, crec en la democràcia. Perquè hi confio, malgrat la desvirtuació a què ha estat sotmesa per uns partits polítics que es creuen la màxima expressió de la participació social.
Tinc un vot i no dubtaré a fer-lo servir per triar els representants polítics que crec que poden desenvolupar millor la meua manera d'entendre la gestió pública i la ideologia que la justifica. Però de la mateixa manera que els faré aquesta confiança, els exigiré que no la traeixin i penso adreçar-m'hi directament si no compleixen i fer-los retret del que cregui convenient i recordar-los el que em van dir que farien si els votava. El meu vot, doncs, no s'acaba amb la papereta dins l'urna. És un vot permanent, persistent i responsable amb ell mateix. És un vot que canviarà si no es fa servir com cal.

Ofereixo espai per a museu

Des d'aquest humil espai no puc més que cedir el menjador de casa meua com a allotjament provisional d'algunes de les obres del Museu d'Art Jaume Morera. Després que l'alcalde de Lleida, Àngel Ros, anunciés que ajornava sine die la construcció del nou museu per la crisi, es deixés perdre un milió d'euros per construir-lo i blablabla, penso que és una sortida viable, atès que disposo de parets a la sala, la voluntat de deixar-les veure a tothom que se n'interessi i, el que és millor, la casa que les acolliria duu l'apropiat nom de "Can Morera", el cognom de la família de la meua dona (res a veure amb el pintor, però).

L'hora d'entrar en campanya

M'han encarregat que moderi dos debats electorals. Un a l'entorn de la cultura i l'altre sobre cooperació i solidaritat. Els temes estrella de la campanya. Sobre ambdós àmbits s'alça una guillotina que amenaça d'escapçar molt més que el cap. Friso, doncs, per conèixer les propostes dels partits que concorren a les eleccions municipals per saber com la pensen fer anar, la guillotina. Però molt em temo que a banda d'amagar-nos on pensen dibuixar la línia de punts per on ha de passar la fulla, ens voldran vendre tiretes. O em sorprendran?

De plagues i fi del món

Ens atrau el cataclisme com una mala cosa. O potser perquè és una mala cosa. L'apocalipsi, la fi del món, en les seues més variades versions sempre han estat objecte de la literatura i el cinema. Meteorits que cauen a la Terra, holocausts nuclears, invasions alienígenes. I un es pregunta sempre, si mai passés una d'aquestes hecatombes, què coi faria jo sol a la món?

Acabo de llegir, casualitats, dos llibres que, de maneres ben diferents, ens parlen de la fi o l'inici de la fi. L'un es titula justament així "Fi", de David Monteagudo, l'altre és "L'any de la plaga" de Marc Pastor.

L'uniforme de la consellera

Ningú amb dos dits de consciència social pot deixar d'aplaudir la suggerència de la consellera comunista d'Educació, Irene Rigau, que ha posat sobre la taula la possibilitat d'implantar l'uniforme a les escoles. Entre les raons que ha exposat en el seu rampell prêt-à-porter hi ha el d'acabar amb les diferències socials que es manifesten a través de la roba i les seues marques i la comoditat que pot suposar per als pares i mares.

És brillant. Només algú amb la capacitat de treball de la consellera pot esgarrapar el temps necessari per ocupar-se, no sols dels menesters pedagògics, també del fons d'armari de la comunitat educativa.

Però caldria anar més enllà de l'uniforme si volem eradicar d'una vegada per totes les diferències socials, i la injustícia que comporten, de les escoles.

Pedra de Tartera

foto David Ruano / TNC

Vam aturar la gravadora. Havíem pujat a Esterri en una d'aquelles sortides de dialectologia que ens permetien prendre contacte amb el territori i els seus parlants. A Isavarre vam trobar una dona, una padrina, que es va avenir a obrir-nos la porta. Davant dels cremalls del foc a terra vam anar conversant amb ella de trivialitats, mentre enregistràvem el seu parlar pallarès, que després hauríem de transcriure. Però quan dúiem més d'una hora, quan la conversa es va aprofundir, quan ens va començar a parlar de la guerra civil vam haver d'aturar la gravadora. La transcripció fonètica hauria fet curt.

La seua era una història de patiment, d'injustícia. La d'algú que s'ha vist atrapada per un conflicte que no entenia ni volia. Un record que es mantenia com ella, en la quietud de la tartera, fins que algú o alguna cosa la sotragués i s'esllavissés amb la resta de pedres.

Com la Conxa, com la protagonista de "Pedra de Tartera", la novel·la de Maria Barbal que han portat a escena el Teatre Nacional i El Celler d'Espectacles.

La imatge de les paraules

foto Jordi V. Pou

El passat Mahalta ens va donar l'oportunitat d'escoltar poetes i poemes d'arreu del món. Per uns dies, la poesia va deixar la intimitat del llibre per esdevenir veu. Però també imatge. L'espectacle "Pou & Pou fan Poe", que va obrir el festival, ens va donar l'oportunitat d'escoltar l'actor Josep Maria Pou interpretant els versos de l'escriptor nord-americà, mentre es projectaven les fotografies de Jordi V. Pou. Dos pous de talent insondable que s'unien en un projecte que aconsegueix posar en escena l'esperit inquietant de l'autor de "El corb" i "Annabel Lee".

Les instantànies de Jordi V. Pou eren decorat, escenari i recitat alhora. D'una aparent simplicitat aclaparadora. Però, sobretot, suggerents i inspiradores.
Moltes d'aquestes fotografies formen part del seu projecte Kokovoko. Una idea simple, d'execució complexa. Pou penja en una pàgina un mínim d'una fotografia diària feta amb el seu telèfon mòbil. I en van més de 500.

Shakespeare tradueix Txema Martínez

Era el darrer any de carrera, o potser ja havíem acabat, no ho recordo. Al Txema Martínez se li va posar entre cella i ullera que havia de traduir "The poetry of experience" de Robert Langbaum, una obra clau per entendre la poesia de la darrera meitat de segle passat i l'actual. Me'l vaig mirar de reüll i vaig pensar que li passaria el rampell. Però no.